Fa temps que don voltes a la possibilitat de compartir, a través d’un article, la meva visió de la realitat municipal maonesa. Avui ho faré. I si no ho he fet abans és, bàsicament, per dues raons. La primera és que el fet de viure fora de Menorca fa que el meu accés a la realitat estigui condicionat i mediatitzat pels mitjans de comunicació que, no cal dir-ho, mai no són neutrals; mantenc un contacte habitual amb família, amics i els companys i companyes del PSM de Menorca, i amb freqüència parlam de la situació política, però em manca un coneixement directe i un seguiment quotidià d’aquesta realitat. També és cert, però, que el distanciament et permet analitzar les coses més en fred, amb menys implicació personal.
La segona raó per no haver escomès abans aquesta qüestió és que la meva visió crítica pot incomodar i doldre persones implicades en l’activitat política amb qui m’hi uneix una relació d’amistat, i açò se’m fa ingrat. I tanmateix, les consideracions que exposaré exclouen qualsevol animadversió personal i qualsevol intent de fer mal.
Anem al gra: consider que l’Ajuntament de Maó, o més en concret el seu equip de govern, és un ajuntament cansat. Cansat de tants anys de governar, amb símptomes clars d’esgotament del seu projecte polític, amb preocupants senyals de pèrdua d’interès, de control, d’ambició i d’intensitat en l’exercici del bon govern. Un ajuntament desganat, que s’està desconnectant de les demandes ciutadanes, i que esdevé cada cop més incapaç de prendre el pols a la vida real de Maó i, en conseqüència, de dur a terme una acció política eficient i engrescadora de cara al futur.
A principis de setembre vaig tenir una interessant conversa amb un destacat funcionari municipal, que no sols corroborava la meva percepció sinó que, amb els detalls que em va explicar -fets perfectament constatables, no opinions-, em va refermar en la meva visió de les coses. Encetàrem la conversa a partir d’una anècdota, si voleu poc transcendent però prou significativa: dos dels materials impresos per l’Ajuntament amb motiu de les Festes de la Mare de Déu de Gràcia apareixien amb errors. Un, el banderí per engalanar els carrers, tenia una falta d’ortografia. L’altre, molt més greu, era el desafortunat programa de festes, maquetat malament i farcit d’errors de contingut i de forma. Per al meu interlocutor, aquestes errades no són casuals, sinó que s’inscriuen en la dinàmica en què s’ha instal·lat l’ajuntament: qui dia passa any empeny, tot va de rossec, i entre els treballadors municipals creix la sensació de desconcert, d’absència d’un projecte global i d’una direcció política consistent.
La conversa ens va dur a qüestions més importants que, abans i després, també he contrastat amb diverses persones: bàsicament, les complicacions -m’estalviaré qualificatius- relacionades amb l’urbanisme municipal, l’afer de l’interventor, i els pressumptes tractes de favor en diferents àmbits. L’opinió majoritària que he copsat, i que jo compartesc, és que no esteim davant afers de corrupció sinó de negligència. Alguns representants de l’equip de govern, pretenent justificar-se, encara ho han embullat, en parlar d’ingenuïtat i d’haver actuat de bona fe. Si açò és cert, és imperdonable: un equip de govern tan veterà no pot ser ingenu, no pot pecar de candidesa. Vaja, dir açò sona a excuses de mal pagador.