El Sr. Joan Huguet, diputat del PP al Parlament de les Illes Balears, publica en el dia d’ahir (5 de juny de 2002), al diari El Mundo-El Día de Baleraes, un article d’opinió amb un títol molt fort, que m’ha dolgut molt: «Esta no es mi Iglesia». Es tracta, com podeu suposar, d’una crítica contundent a la Carta Pastoral dels Bisbes del País Basc «Preparar la paz». M’estalviaré comentar totes les duríssimes invectives que el Sr. Huguet dedica a l’episcopat basc, acusant-lo gairebé de ser còmplice del terrorisme o, com a mínim, de no combatre’l de manera suficient. Com a mostra, un botó. Vostè diu, que “es irresponsable querer confundir paz y convivencia a cambio de admitir muerte, extorsión y barbarie y hacer de ello un problema político”. Però vostè creu, sincerament, que els bisbes vascos admeten la mort, l’extorsió i la barbàrie? Per favor!
Si una cosa demostra el contingut del seu article, Sr. Huguet, és que vostè no ha llegit la Carta Pastoral dels bisbes bascos, i s’ha guiat per les declaracions del Sr. Aznar i altres membres del govern espanyol. Si la llegeix (l’hi puc enviar quan vulgui, són just 6 pàgines), descobrirà que la majoria de coses que ha dit el Sr. Aznar sobre el contingut de la pastoral són una pura calúmnia. Només un exemple: el Sr. Aznar va dir que els bisbes afirmen que “lo mejor que les puede pasar a las víctimas es que los criminales estén libres”. Cerqui vostè aquesta frase, o una de semblant, a la carta dels bisbes. No n’hi trobarà cap. És a dir, que el Sr. Aznar menteix descaradament. En canvi, sí que hi trobarà una condemna sense pal·liatius de la violència d’ETA, dos paràgrafs dedicats al suport als regidors, als càrrecs públics i als seus familiars amenaçats pel terrorisme, una crítica directa a aquells que emparen o donen suport a la violència, un capítol sencer a favor de la pau…
Per tant, a l’hora de valorar i opinar sobre el que han dit i escrit els bisbes bascos, és absolutament irrenunciable i exigible atendre’s a la veritat, a allò que realment han dit, i no caure en la manipulació i la tergiversació de les seves paraules.
Però vull anar més enllà. És possible que si vostè arriba a llegir la pastoral dels bisbes bascos, tanmateix segueixi en desacord amb allò que diuen. En té tot el dret. Però després de manifestar la seva discrepància, vostè va i afirma que “aquesta no és la seva Església”. És molt fort, açò, Sr. Huguet. Vostè i jo militam a partits polítics distints, però som membres de la mateixa Església. Una Església, santa i pecadora, com tots i cadascun dels batiats, des del primer fins al darrer.
No sempre, i vostè ho sap prou bé, jo estic d’acord amb el que diuen, fan o escriuen els prelats de l’Església. Però jo mai afirmaré que aquesta no és la meva Església. Mai m’atreviré a dissenyar una Església a mida de les meves conviccions. Com si jo fos millor! Açò significaria atribuir a les opinions personals, sempre respectables, la categoria de línia divisòria entre allò que és i allò que no és l’Església. Quina arrogància!
Fa pocs dies, un humorista gràfic d’un diari dibuixava una caricatura del Sr. Aznar dient “No pensar como yo es crear la división entre los españoles”. Es tracta d’un acudit, però malauradament no s’allunya gaire de la realitat. El Sr. Aznar, i vostè sembla haver-se fet de la mateixa escola, s’ha instal·lat en aquella nefasta actitud del “qui no està amb mi està contra mi”, i no suporten cap mena de discrepància. El Sr. Aznar amb les seves declaracions, i vostè amb el seu article, estan negant un dret elemental de la democràcia com és la llibertat d’expressió, i ni més ni manco que als quatre bisbes del País Basc. Jo no estic d’acord amb el que diu vostè, Sr. Huguet, però li respect, i no li neg el dret de dir-ho o escriure-ho allà on vulgui. Aquesta és la diferència. Li recoman que reflexioni seriosament sobre el flac favor que li estan fent a la democràcia amb les seves actituds intransigents i intolerants.