Això era i no era una família. Son pare nomia Toni, i sa mare Maria. Tenien dos fills: En Joan i na Xisqueta. Tots quatre eren molt diligents, d’aquells que no saben estar mans aplegades i sempre miren quina l’han de fer.
El dia que en Joan va fer 16 anys, va dir a son pare i a sa mare:
– Mirau, trob que ja he anat prou a escola. M’agradaria fer feina.
– Molt bé, idò -li diu son pare-, li direm a sa tia Margalida si vol que l’ajudis a sa botiga.
La cosa va anar bé, i en Joan començà a treballar de mosso. Quan va haver acabat el primer mes de feina, es va presentar a ca seva amb un sobre de vuitanta mil pessetes a la mà, i tots varen estar molt contents. I vet aquí que es reuneix tota la família, i son pare els diu:
– A partir d’ara, farem bossa comuna. Cada mes, posarem junt es meu sou, es de sa mamà i es d’en Joan, i llavors ho repartirem segons allò que cadascú hagi de menester.
Així, idò, en Joan va donar el sobre a son pare i sa mare. Al cap de dos dies, li va dir a son pare que volia anar d’excursió amb els seus amics, i li demanà tres mil pessetes. Na Xisqueta, en sentir-ho, també en va voler. I son pare els diu:
– Hem d’anar vius i repartir justament. A tu, Joan, com que fas feina i guanyes doblers, et donaré mil pessetes. I a tu, Xisqueta, com que no guanyes res, te’n donaré tres mil.
En Joan va trobar que son pare no feia bé els comptes:
– Mon pare, és ver que jo faig feina, però us he donat tot allò que vaig guanyar. Jo no vull més doblers que na Xisqueta, però sí que vull que em donis el mateix que a ella.
A son pare no li va agradar gens, això. I li diu a en Joan:
– Ja hi som! Si tu guanyes doblers i na Xisqueta no, és normal que a ella n’hi doni més que a tu! I amb això que dius, sembla que et sàpiga greu col·laborar amb la bossa comuna…
– No, mon pare -respongué en Joan, ja un poc enfadat-, no em sap cap greu. Si jo guany i na Xisqueta no, està clar que jo he de posar doblers a la bossa comuna i na Xisqueta no. Però llavors hem de tenir cadascú el mateix!
– Ai, Joan! -exclamà son pare-, ja t’ha entrat el cuc de l’egoisme! Com més guanyes, més en vols. No vas bé, fill meu, no vas bé…
No. No és una rondalla. És el que passa amb el finançament de les Illes Balears. Certament, som una comunitat que genera riquesa, i per tant pagam un caramull d’impostos a la bossa comuna de l’Estat, que llavors s’hauria de repartir de manera equilibrada. Però resulta que quan els illencs plantejam a Madrid les nostres necessitats -després d’haver-los lliurat tots els impostos que recaptam-, ens surten amb la història (i això sí que és una rondalla) que aquí ja som rics, i que si encara demanam som uns egoistes i uns insolidaris.
Vet aquí una d’aquelles mentides que, a base de repetir-les mil vegades, tothom (o gairebé) les arriba a creure…