Els debats que vaig poder seguir a la darrera assemblea del PSM de Menorca (Es Migjorn, 10 de novembre) m’han refermat en el convenciment que aquest partit, nascut a Menorca fa prop de 25 anys, i que només es deu als menorquins (no el comanda ningú de fora), ha estat des dels seus orígens, i continua essent avui, l’únic espai del menorquinisme polític, és a dir, una proposta feta des de Menorca i per a Menorca, que tengui com a principal objectiu l’articulació d’unes institucions i unes iniciatives polítiques capaces de respondre a les legítimes aspiracions dels menorquins i menorquines, sense imposicions que ens vénguin de fora. La clau d’aquest procés és l’increment i la maduració de l’autogovern.
Em direu que tots els polítics menorquins, siguin del partit que siguin, ja ho fan, açò. Idò mirau: jo ho pos en dubte. Perquè una cosa són els desitjos i les conviccions individuals de cada polític (àmbit privat en el que no vull entrar), i una altra cosa són els projectes col•lectius que desenvolupa cada partit, que és el que al final compta. Idò des dels anys de la transició a la democràcia fins el dia d’avui, els partits d’àmbit estatal representats a Menorca, en els moments clau de la construcció de l’autogovern de Menorca i de les Illes Balears, han prioritzat uns pretesos interessos generals (llegiu externs), sacrificant o posant en risc un avanç significatiu de l’autogovern de Menorca i de les Illes Balears.
Açò ha estat així tant en l’àmbit estatal com en la política autonòmica. Els successius diputats i senadors menorquins dels partits estatals majoritaris tenen en la seva memòria de realitzacions el “mèrit” d’haver votat a favor de lleis i iniciatives que han suposat un retrocés o una barrera per al desenvolupament de l’autogovern. Recordem, per exemple, la infausta LOHAPA de l’any 1981, votada pels diputats balears d’UCD i del PSOE, que va frenar i aigualir el procés autonòmic. O el “pacte autonòmic” subscrit l’any 1992 entre PP i PSOE, també recolzat per les respectives delegacions menorquines d’aquests partits, que limità les possibles reformes dels estatuts d’autonomia i la quantitat de competències que es podien traspassar a les anomenades “autonomies de via lenta”.
Pel que fa a l’autogovern específic de les Illes Balears, les coses no han estat diferents. Cada vegada que s’ha obert la possibilitat d’avançar, fins i tot quan hi havia un important consens entre totes les forces polítiques menorquines i de les Illes Balears, quan les reformes han arribat a Madrid les cambres parlamentàries espanyoles han fet servir les tisores. I el que és més greu: amb el suport dels diputats i senadors menorquins. Açò va passar l’any 1996, quan es va votar la reforma del nostre Estatut d’Autonomia. La proposta consensuada que havia nascut al Parlament de les Illes Balears va ser retallada al Congrés de Diputats, quan els diputats del PP i el PSOE (també els menorquins) es van posar d’acord per eliminar la designació de les Illes Balears com a Comunitat Històrica, cosa que ens hauria equiparat a les autonomies més desenvolupades (Catalunya, País Basc, Galícia…). El mateix que va succeir l’any 1998, durant els debats sobre el Règim Especial de les Illes Balears, quan els diputats balears, i en especial l’eivissenc Sr. Costa, van protagonitzar la mutilació de la proposta que abans s’havia consensuat a les Illes Balears entre totes les forces polítiques.
Finalment, recordem la negociació de la nova Llei de Consells Insulars, el passat gener de l’any 2000. Els anys de majoria absoluta del PP al Parlament de les Illes Balears havien impedit reformar l’estatut dels consells insulars per concedir una major quota d’autogovern a cada illa. El Pacte de Progrés nascut l’estiu de 1999 obrí la porta a una reforma en profunditat dels consells insulars. Idò mirau per on, el gener de 2000 es va congriar una estranya aliança entre polítics menorquins del PP i del PSOE (a més d’antics polítics d’UCD) per treure a la llum un document que, amb la pretensió (vana, ja que el PSM no la va acceptar) de ser la postura de tots els menorquins, la proposta menorquinista, en realitat amagava la proposta més antimenorquina de totes, ja que plantejava deixar el Consell Insular com una simple institució de règim local, és a dir, com a molt un “superajuntament”, però de cap manera una institució autonòmica amb més poder polític que l’actual. Per sort, la cosa no va anar per aquí, ja que s’ha aprovat una Llei de Consells que, si bé no és la panacea, supera l’estret marc anterior.
Tot comptat i debatut, resulta evident que avui segueix essent absolutament necessari que Menorca compti amb una força política capaç de compensar les dependències que els altres partits manifesten respecte a l’exterior. Avui, com fa vint-i-cinc anys, aquesta força és el PSM.
El que em sabria greu és que es confonguessin aquests plantejaments amb l’insularisme agressiu que practica sistemàticament Unió Mallorquina. No es tracta de construir Menorca contra Mallorca, Eivissa o Formentera. No es tracta d’utilitzar el poder polític d’una illa com a contrapès al de les altres. Es tracta de bastir, tots junts, unes Illes Balears unides en la diversitat, edificades des de cada illa i no des de cap seu central, un projecte polític integrador que no esborri les peculiaritats de cada illa, sinó que doni la possibilitat que cadascuna tengui un marge propi d’articulació política, i no que hagi de passar per l’adreçador d’un estèril uniformisme.
La magnífica Història de les Illes Balears d’en Miquel Àngel Casasnovas dóna prova que, en el camí recorregut fins avui, massa vegades la veu de les anomenades illes menors ha passat desapercebuda. Però en el futur les coses poden, i han de ser, diferents. La clau la tenim els menorquins i menorquines.