Últimament, i en especial en el context del debat sobre la moratòria urbanística de Mallorca, s’han sentit algunes declaracions preocupants en boca de destacats dirigents polítics relacionant urbanisme i immigració. Alguns han dit clarament que no volen que vénguin més immigrants, i fins i tot que desitgen que s’encareixi el preu dels habitatges.
Sincerament, crec que als qui pensen així no els preocupa en realitat el tema de la immigració en si mateix. Darrere aquestes postures jo no hi veig el debat sobre “immigració sí” o “immigració no”, sinó el conflicte entre rics i pobres, i una mal dissimulada opció per defensar els interessos dels rics. Recordem el caramull de fotografies aparegudes a la premsa d’alguns polítics del bracet de notables immigrants rics i famosos: Boris Becker, Michael Douglas, Claudia Schiffer, i altres. D’aquests immigrants sí que en volen. En algunes ocasions, aquests polítics fins i tot s’han mostrat partidaris d’arreglar els seus “problemes” urbanístics, considerant un “error” que els ajuntaments posin traves a les infraccions urbanístics dels immigrants rics i famosos, ja que això pot perjudicar la imatge de Mallorca entre aquesta gent i evitar que en vénguin més.
El que no volen aquests responsables institucionals són immigrants pobres. O pobres, simplement. I jo tampoc en vull. Ningú en vol, com és lògic. Però mentre que des de qualsevol sector amb sensibilitat social es proposen iniciatives i mesures de lluita contra la pobresa i l’exclusió social, i de foment de la integració social i econòmica, n’hi ha que prefereixen una solució molt més expeditiva: impedir que vénguin, i ja està.
Situem-nos en un futur (crec que no massa llunyà) en què l’activitat constructora i econòmica en general comenci a minvar a Mallorca. L’efecte immediat serà un descens de l’ocupació en aquest sector. ¿Algú s’imagina que treballadors espanyols que actualment estan guanyant salaris considerables treballant en la construcció, si es queden en atur aniran a fer feina de peons agrícoles, per exemple? Si això es produís, seríem la primera Comunitat Autònoma de tot l’estat. El més previsible és que bona part dels immigrants laborals espanyols que ara es troben a Mallorca cerquin feina a altres indrets de l’estat, i que el camp mallorquí s’hagi de continuar nodrint d’immigració econòmica estrangera, d’aquesta que tanta nosa fa a aquests polítics. Que ho demanin, si no, a qualsevol pagès mallorquí, que prou problemes té ja ara per contractar mà d’obra estrangera, a causa de les traves burocràtiques de la legislació espanyola en matèria d’estrangeria.
Ja sé que és políticament incorrecte plantejar les coses d’aquesta forma tan crua. Però la realitat és que la majoria de treballadors mallorquins i espanyols simplement ja no accepten segons quins tipus de treballs, aquells dels estrats d’ocupació de menys guany salarial. I agradi o no, això configura la immigració com un fenomen estructural de la nostra societat, de manera que, per molt que ho desitgin alguns, no s’aconseguirà “solucionar” la vinguda d’immigrants a través de la política urbanística. De fet, no crec que això s’hagi aconseguit mai a cap país del món.
Els polítics estan obligats a donar respostes eficaces a les noves realitats socials. La immigració és, probablement, una de les més importants de l’actualitat. I davant aquest fenomen, hi caben dos models d’acció política: el primer, que és el que practica el PP des del Govern Central, converteix la política d’immigració en política policial; es tracta, sobretot, de “controlar” els immigrants, donant un ampli marge a l’arbitrarietat del poder executiu i de les forces de seguretat perquè a cada moment, segons les conveniències, donin o neguin papers, drets socials i garanties legals als immigrants que arriben. El segon model, recomanat cada vegada amb més insistència per la Unió Europea, en veure que el primer model no ha funcionat a cap estat europeu, és el d’articular una política global d’immigració, que a més del control dels fluxos desenvolupi iniciatives de cooperació internacional amb els països de procedència dels immigrants, i mesures d’integració laboral, social i cultural als immigrants que arriben.
Els màxims responsables de les principals institucions polítiques illenques, i especialment aquells que sense cap complex han afirmat que no volen més immigrants, han d’aclarir de quin model són partidaris. Que ho diguin alt i clar.