No tenc per costum dedicar els articles que escric per aquest “Mirador Nacionalista” a comentar o respondre altres escrits apareguts al diari Menorca. Però aquesta vegada faré una excepció, ja que consider de gran importància la qüestió que el Moviment de Renovació Pedagògica de Menorca plantejava a les pàgines d’aquest diari en un article del passat 30 de juny.
En el seu article, el MRP comentava la tensió i angoixa que genera en molts pares i mares la dificultat de conjugar la feina amb la dedicació a la família. El MRP es feia ressò del debat sobre si les escoles han d’ampliar el temps d’obertura perquè hi puguin passar més hores els fills de les famílies que, degut al seu horari laboral, disposen de menys temps per dedicar als infants. De manera subjacent, en l’article del MRP hi havia una crítica a la priorització excessiva que alguns pares i mares fan de la seva ocupació laboral, en detriment del temps de dedicació als infants.
Compartesc plenament l’anàlisi i l’opinió del Moviment de Renovació Pedagògica. Com a pare que som, em sent directament afectat per aquest conflicte de valors i de prioritats. I voldria contribuir a aquest debat amb les meves reflexions, amb la intenció de posar de relleu les contradiccions i paradoxes a què ens sotmet el model de societat que, al cap i a la fi, és entre tots que hem anat definint.
A veure. Si em demanen, així, sense més matisos, si em sembla adequat que els infants puguin passar encara més temps a l’escola, la meva resposta és, òbviament, que no. Efectivament, crec que si uns pares han fet una opció per la vida familiar, han d’assumir totes les responsabilitats que es deriven d’aquesta decisió, i la primera responsabilitat és dedicar-se en cos i ànima a l’adequada atenció i educació dels fills.
Però les opcions i decisions personals estan marcades pel context en què es prenen, no són una cosa atemporal, independent de factors externs. I la societat menorquina contemporània ve determinada per una sèrie de condicionants que, si més no, introdueixen importants dificultats, i fins i tot distorsions, en la vida familiar. N’esmentaré tres, estretament relacionades:
1. Menorca ha evolucionat al llarg de les darreres dècades cap a una societat de serveis, fortament marcada per l’activitat turística de caràcter estacional. La conseqüència inevitable d’aquest model sòcio-econòmic és una hiperinflació de feina durant la temporada estiuenca per als treballadors directament o indirectament relacionats amb l’activitat turística, que a Menorca cada vegada són més persones. I és justament durant aquests mesos quan l’escola està tancada.
2. Una de les característiques d’aquest mercat laboral és la baixa quantia dels salaris, de cap a cap d’any. En efecte, les Illes Balears són la Comunitat Autònoma de l’estat amb una mitjana salarial més baixa. Les dificultats dels treballadors de serveis per retallar parcialment la seva jornada laboral, tant per motius d’empresa (no tothom els ho deixa fer) com per raons econòmiques, són clares.
3. Tenint en compte, com posava de relleu l’article del MRP, que l’estat espanyol està a la cua d’Europa en protecció social a les famílies, especialment pel que fa a les ajudes econòmiques per fills, comprendrem que les possibilitats de retallar la dedicació laboral per dedicar més temps als fills només està a l’abast dels qui econòmicament s’ho poden permetre, cosa que perjudica les famílies amb menys poder adquisitiu.
En conseqüència, em sembla correcte que, com a mesura pal·liativa, es plantegi que les escoles puguin obrir durant més temps, i especialment que oferesquin serveis d’escola d’estiu. És més, crec que l’administració pública educativa té l’obligació de fomentar l’establiment d’aquests nous serveis. Perquè, al cap i a la fi, les institucions polítiques no defineixen el model de societat, però sí que han d’atendre de forma adequada les necessitats generades pel model de societat imperant.
Això no treu que no sigui censurable l’actitud d’alguns pares i mares que poden mal utilitzar aquests nous serveis de l’escola, evadint-se de la responsabilitat afectiva i educativa dels seus propis fills. Però el risc d’abús o mala utilització, absolutament real, no invalida la correcció de la proposta.
Anant més al fons de les qüestions, podríem plantejar si el que ens convé de veritat no és anar canviant el model de societat que hem bastit, on la competitivitat, el ritme frenètic i el culte al treball, sovint disfressat d’autorrealització, semblen ser els valors suprems. Però això són figues d’un altre paner. Mentrestant, és responsabilitat de tots, i especialment de les administracions públiques, posar mesures perquè aquest model de societat no perjudiqui els ciutadans amb més dificultats.