Dins l’avió que dissabte passat em portava a Maó des de Palma, l’hostessa em va donar el diari del dia. El titular de portada em va colpir: “Immigrants amb feina deixen l’illa per falta d’habitatge”. La notícia informava que els centres d’acollida de Maó i Ciutadella estan saturats, i que Càritas denuncia la precarietat amb què es troben nombroses persones que es veuen obligades a dormir al carrer.
És greu que passi això. I ho és més encara més si tenim en compte que, des de fa tres anys, a les altres illes (Mallorca i Eivissa) es vénen repetint situacions d’aquesta mena, i que fins ara no hem estat capaços de trobar una solució amb resultats suficientment perceptibles i satisfactoris. Com que no ho hem sabut fer, tampoc no hem estat capaços d’aplicar a Menorca la millor de les polítiques socials, que és la preventiva, la d’evitar que esclatin els problemes. Ho sabíem perfectament que la manca d’habitatges que primer s’havia produït a distints municipis de Mallorca i d’Eivissa prest o tard arribaria a Menorca. I no hem sabut actuar amb suficient celeritat i eficàcia, de manera que ara, qualsevol iniciativa de política d’habitatge serà més difícil d’implementar, menys eficaç i, per descomptat, més cara.
Ens hem de demanar, i ho hem de fer sense demagògia, si podíem haver evitat que es produís aquesta situació. I no únicament a Menorca, tot i que insistesc que aquí la cosa és més greu perquè ja teníem un avís claríssim procedent de les altres illes. La meva resposta és que sí, que ho podíem evitar o, si més no, pal•liar i reduir. I amb aquesta afirmació no vull negar ni la complexitat ni les dificultats (administratives, pressupostàries, fins i tot d’acceptació social) que una política d’habitatge preventiva suposaria. Però si ara distintes entitats socials, distints tècnics i polítics responsables de serveis socials s’estan plantejant -ni que sigui com a possibilitat remota- una eventual intervenció per accedir a la grandíssima quantitat de cases i pisos que romanen buits i tancats a les nostres ciutats i pobles, de cop em salta un interrogant: per què no es van començar a pensar alternatives, per agosarades que fossin, fa mesos, o fins i tot anys, quan la crisi de l’habitatge tan sols era un avís, una previsió del que podia passar si no s’actuava, justament, a temps?
Idò ara ja ho tenim aquí. I si bé m’he referit des del començament a la manca d’habitatges per als immigrants que intenten establir-se a les nostres illes, és de tots sabut que no són ells els únics perjudicats per l’increment de preus i la poca disponibilitat d’habitatges de lloguer. En efecte, tots sabem que els joves es troben en una situació semblant. Però no ens enganyem: per a ells, en general la situació no és tan dramàtica com per als immigrants. I sobretot per tres motius. El primer, perquè -uns més, altres no tant- els joves solen tenir un “coixí” de suport (generalment la família) que evita que, d’un dia per l’altre, es trobin dormint al ras. El segon, perquè amb els nostres joves no hi ha els prejudicis racials, culturals, religiosos o d’altra mena que frenen molts propietaris a posar els seus habitatges buits a disposició dels immigrants. I el tercer, perquè des de fa un temps, i cada vegada amb més freqüència, es posen en mara iniciatives d’habitatge protegit per a joves, ja sigui en règim de lloguer o per vendre, ja sigui amb promocions públiques directes o a través de programes de mediació, bosses de lloguer, o iniciatives semblants. Des del PSM sabem bé que aquestes mesures funcionen, perquè ja n’hem engegat a distints municipis on governam i estam veient, dia a dia, els resultats.
Però per descomptat, aquestes polítiques d’habitatge no han resolt el problema d’una manera definitiva. Continua essent necessari incrementar el nombre i l’abast de les iniciatives públiques. Però és que en el cas dels immigrants, la situació clama al cel, ja fa massa temps que dura, i no escarmentam.
Em van explicar una experiència a Múrcia que ha reduït de manera notòria les necessitats d’habitatges de lloguer de distints col·lectius que tenien dificultats per accedir-hi. I em consta que ara, a Palma, distintes administracions i entitats socials estan intentant estendre un programa de facilitació i mediació d’habitatges de lloguer per a joves als col·lectius d’immigrants. Potser serà una bona cosa. De moment, ja em sembla una gran passa que una iniciativa que funciona en el cas dels joves, prevegi obrir-se a un nou col·lectiu amb les mateixes necessitats. Estaria bé que altres municipis de les illes prenguessin nota d’aquesta experiència. Potser no cal inventar res. Potser basta amb aprendre d’altres. I, sobretot, cal considerar la política d’habitatge com una prioritat en la política social. Els fets demostraran si és o no així.