Un amic meu de Barcelona es dirigia, fa poc, a una taula rodona sobre immigració i integració cultural en la qual havia de participar com a ponent. L’acte tenia lloc a un centre cultural del Raval, barri barcelonès que en els últims anys s’ha convertit en un autèntic mosaic de races, llengües i cultures. Mentre caminava pel barri, es va fixar en una dona major que seia a la fresca davant ca seva. Portava un mocador que li cobria el cap, i l’amic va pensar: “mira, una dona musulmana, amb el ‘xador’ reglamentari… ha ben après el vell costum barceloní de seure a la fresca davant la casa, cosa que avui en dia poca gent continua fent…”. Però vet aquí que en creuar-se amb la senyora, ella el saluda en català de poble: “Bona tarda, jove, Déu lo guardi!”. Ai, amic meu, les aparences enganyen! Resulta que no era una dona musulmana, sinó una àvia catalana, que no anava coberta amb un “xador”, sinó que portava un mocador pel cap, cosa que de ben antic han fet les nostres àvies!
Pens ara en dos altres amics que han decidit casar-se per l’església per no donar un disgust a la família d’ell, que són molt tradicionals, i seria un disgust anar-se’n a viure junts sense casar-se, com era la seva intenció. “Ho feim perquè tampoc no ens importa massa, i així ens evitarem cares llargues i mals rollos innecessaris…”
Les dues anècdotes em fan reflexionar sobre la nostra actitud enfront de les diferències amb els immigrants àrabs musulmans que arriben al nostre país. La majoria de nosaltres, ràpidament jutjam el fet que les dones musulmanes vagin amb “xador” i amb una roba peculiar com un signe de la seva manca de llibertat. Des dels nostres plantejaments progressistes i políticament correctes, veim en la situació d’aquestes dones immigrades i en el tracte que reben dels seus homes com un atràs, una negació dels seus drets, un dèficit greu de llibertat d’elecció de la manera de viure. Davant d’aquesta realitat som hipercrítics, no és cert?
Però quan aquestes actituds, o algunes de semblants, les manifesten els nostres majors, els nostres avis i àvies, la cosa canvia. Amb un deix de condescendènica i comprensió infinita, direm que a la seva edat és difícil que canviïn, que és l’herència de l’educació que varen rebre, que són coses d’una altra època que respectam… Trobarem de mala educació que algú exigeixi als nostres majors que, per la força, s’han d’adaptar als canvis culturals, socials i morals que ha fet la nostra societat. Alguns de nosaltres trobarem de mal gust segons quines formes de vestir en persones grans (“ja no té edat per anar vestit així, va fet un bujot…”) I fins i tot ens farà gràcia que la padrina d’Eivissa encara dugui les enaigües davall la falda…
Tornem als immigrants. Amb massa facilitat deim allò de “és la seva cultura”. I per descomptat, no en tenim ni idea, de la seva cultura. Simplement, si no entenem o ens sembla estranya alguna cosa que fa un immigrant, ho atribuïm a la seva identitat cultural, i ens quedam tan amples.
Idò jo estic convençut que, moltes vegades, la seva manera de vestir, de menjar, de relacionar-se en parella, en família i socialment, és a dir, tot allò que conforma la seva manera de viure, s’explica sobretot pel fet que provenen de societats rurals i pobres que no han entrat en el maremàgnum d’uniformització cultural made in America que penetra fins el moll dels ossos les societats “desenvolupades” com la nostra. La seva manera de viure als llocs d’origen s’assembla molt, força més del que ens pensam, a la manera de viure de la gent de les Illes Balears de fa quaranta o cinquanta anys, abans de l’esclat del turisme i la profunda transformació social que hem viscut.
¿Significa això que no hem de defensar i exigir la llibertat de les persones, perquè puguin optar per la manera de viure que els sembli millor sense imposicions de cap mena? No, de cap manera. ¿Hem de minimitzar els casos d’abús de la llibertat de les persones i dels seus drets inalienables amb l’excusa de les “diferències culturals”? Tampoc, naturalment. Però sí que hauríem d’aprendre a considerar els immigrants amb una mica més de respecte, començant per reconèixer la nostra ignorància quasi total de les característiques dels seus països d’origen. Amb el mateix respecte que tenim pels costums i els hàbits dels nostres avis i àvies. No podem pretendre que facin un procés de canvi de la nit al dia, perquè aquests processos a ritme forçat el que solen produir és el conflicte personal, la pèrdua de referents i d’identitat psico-sociològica. L’autèntica integració comença per la mútua acceptació de la diferència i pel respecte escrupolós a les opcions de vida.