A vegades, des de determinats sectors de l’esquerra i del llibertarisme s’ha tingut una certa mania a parlar de “família”, en considerar que es tractava d’un concepte consubstancial a la mentalitat i la societat burgesa, que s’havia de superar i arraconar. Per sort, el temps i les aportacions de les ciències humanes i socials s’han encarregat de posar en el seu lloc aquesta exageració. Avui, de fet, les reivindicacions dels sectors progressistes en matèria de política familiar ja no pretenen res de semblant, sinó que es centren, per una banda, en la necessitat de regular legalment les noves formes de convivència familiar per garantir la seva igualtat de drets respecte a les formes tradicionals (parelles de fet, adopció, unions homosexuals, etc.) i, per altra banda, en l’increment dels recursos públics de protecció social a les famílies.
L’Associació Néixer i Créixer, un col·lectiu mallorquí de mares i pares que treballen per al creixement integral dels infants, m’ha fet arribar un escrit en el qual recomanen un llibre recentment publicat, amb un excel·lent resum del seu contingut. El llibre és del sociòleg Lluís Flaquer, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, i es titula “Polítiques familiars en una perspectiva comparada”. El professor Flaquer defineix les polítiques familiars com “un conjunt de mesures públiques destinades a aportar recursos a les persones amb responsabilitats familiars perquè puguin dur a terme les tasques i activitats que se’n deriven en les condicions possibles, especialment les relacionades amb l’atenció als fills menors dependents”. I des d’aquesta perspectiva, fa una extensa anàlisi sobre les mesures de suport a les famílies als distints països de la Unió Europea: subsidis econòmics, llicències i permisos per maternitat/paternitat, flexibilitat laboral i reducció de la jornada de treball, etc.
L’autor posa en evidència que, en tots aquests àmbits, l’Estat Espanyol està a la cua dins el conjunt de la Unió Europea. Flaquer demostra amb xifres que tenir fills a Espanya és molt desavantatjós en comparació a la majoria de països comunitaris. I el que és més greu és que al conjunt de la Unió Europea les polítiques familiars, en la perspectiva dels últims anys, s’han desenvolupat i aprofundit, mentre que a l’Estat Espanyol pateixen des de fa anys i panys un estancament quasi total.
Les conclusions a què arriba el professor Flaquer poden ser xocants i incòmodes des d’una perspectiva pressumptament progressista. Per exemple, quan afirma que el gran error de les polítiques espanyoles d’igualtat d’oportunitats en el treball és que considera les dones exclusivament com a treballadores, i no com a mares. I no resulta gens grat sentir dir a aquest professor que des de la transició política, ni els partits, ni els sindicats, ni el moviment feminista han aconseguit promoure un debat sobre el paper de la família en la provisió de benestar.
Com a membre d’un partit progressista, em sent directament al·ludit per aquestes afirmacions, i crec que és bo tenir-les en compte, sotmetent a autocrítica la importància que donam en la nostra acció política a aquestes qüestions. Estic convençut que uns plantejaments autènticament progressistes no han de posar en contradicció el rol de treballador amb el rol de mare/pare, sinó ben al contrari, han de cercar la forma de fer-los compatibles i reforçar-los mútuament.
Estic perfectament d’acord amb el professor Flaquer, en el sentit que les polítiques familiars han de ser concebudes com una inversió, i no com una despesa, i que en realitat són barates perquè són preventives, ja que generen benestar i qualitat de vida, impedint alhora que es manifestin problemàtiques associades amb la precarietat i el desarrelament familiar.
Ens hem de demanar, però, si des de les administracions públiques de les Illes Balears és possible fer alguna cosa per avançar en aquest sentit. Malauradament, ben poc. Mentre les comunitats autònomes no tinguem una major capacitat legislativa i normativa per regular prestacions, subsidis i recursos de protecció social, la clau la té únicament Madrid. I ja sabem que qui governa avui a Madrid té l’aixeta ben tancada.