No, no pretenc fer de Pere Melis, ni plagiar cap de les seves “espipollades”. La veritat és que no sabia ben bé quin títol havia de posar a la qüestió que vull tractar en aquestes línies. Una qüestió que no és gens nova -més aviat al contrari, sempre la retreu algú, i amb raó-, però sobre la qual no em sembla de més insistir. A saber: que la profunditat de la mirada d’alguns polítics sobre un determinat afer és inversament proporcional a la mesura en què pot afectar negativament el seu propi partit, i directament proporcional a la mesura en què pot afectar negativament els partits adversaris.
És a dir: si algú d’un partit adversari fa alguna cosa que, ni que sigui remotament, pot contenir un indici de corrupció o il·legalitat, ens ho mirarem amb la lupa de més augments que tinguem, i escrutarem i furgarem fins que els puguem imputar alguna acusació. Llavors, direm triomfalment: ho veis, com teníem raó? Per contra, si algú del nostre partit en fa una de grossa, primer de tot apel·larem a la presumpció d’innocència; després, direm que és una campanya orquestrada pels “altres”; finalment, sempre trobarem oportú recordar al poble que tenim altres afers més importants als quals hem de dedicar la nostra atenció, i que per tant no perdrem el nostre preciós temps amb “cositas”, com diu n’Aznar.
Però Déu n’hi dó, amb les cositas que hem vist últimament. Cada vegada que el Govern de les Illes Balears pren una iniciativa, automàticament salta algun polític del PP per escrutar si tal mesura vulnera la Constitució, o una llei de l’Estat, o algun altre cànon sagrat. Això va passar amb les moratòries urbanístiques, va tornar a passar amb la Llei de Consells, i ara ha tornat a passar amb l’ecotaxa. Tant els quefes populars de debò (els de Madrid) com els seus acòlits balears, han adoptat un posat de mirada ultraprofunda per advertir-nos que, en l’exercici de les seves responsabilitats (poca broma), es miraran amb lupa aquesta llei per si de cas conté indicis d’inconstitucionalitat. El ministre Cristóbal Montoro ho va dir prou clar.
En canvi, el cas Mapau… això són comèdies. Maniobres del Pacte de Progrés per despistar i entretenir la gent, perquè no s’adoni que no sabem governar i que no feim res, res de res. I per tant, aquest tema ni tan sols mereix una mirada superficial per part dels líders populars. Montoro, Aznar i companyia no volen (no poden, clar) perdre el temps donant ni que sigui una ullada ràpida a la premsa local de les illes-colònies balears per assabentar-se de les cositas que tenim per aquí. La possibilitat que un ministre del seu govern estigui implicat en el que seria el cas de corrupció política més greu de la història recent de les Illes Balears, no és digna ni de rebre un minut de la seva atenció.
A vegades em deman com és possible que coses tan òbvies i clares com aquestes no causin un major revol entre els ciutadans. Ho entenc quan veig els índexs d’audiència de Gran Hermano. Com diu En Sergi Pàmies, els programadors de televisió ens prenen per idiotes, i nosaltres els donam la raó.