En la política espanyola actual, cada vegada queda més fora de lloc distingir entre nacionalistes i no nacionalistes. Gràcies a la claredat i contundència amb què el PP ens va donant a conèixer les seves idees i propostes per governar Espanya, el mapa polític s’està configurant, més enllà de la distinció habitual (tot i que no sempre exacta) entre dretes i esquerres, segons la distinció entre nacionalistes espanyols i “altres” nacionalistes. El problema és que no tots els protagonistes accepten aquesta identificació. Mentre que als “altres” nacionalistes, als “perifèrics”, ens complau i ens enorgulleix anomenar-nos així, els nacionalistes espanyols rebutgen amb insistència aquest qualificatiu, i això no facilita les coses. Perquè ja sabem que no hi ha pitjor ceguera que la del cec que es nega a reconèixer-s’hi. I a partir d’aquesta negació, els nacionalistes espanyols s’enfaden molt quan els ho dius, ja que ells no es consideren nacionalistes… sinó demòcrates, i s’esforcen cada dia a fer veure al poble que el nacionalisme és la font de moltes, si no totes, les maldats polítiques imaginables.
Aquest discurs auto-negador del nacionalisme espanyol no és nou. Les seves arrels s’endinsen en la història moderna i contemporània d’Espanya, i amara amb profunditat, però sovint de manera inconscient, moltes “veritats” de l’opinió pública. Això explica, per exemple, l’astorament de molta gent quan coneix la posició del PSM sobre la política d’immigració i, concretament, sobre la llei d’estrangeria. A mi mateix, i a altres companys del PSM, últimament ens solen comentar, amb tota sinceritat, que és “curiós” que un partit nacionalista, com és el nostre, defensi amb tanta força els drets dels immigrants i s’impliqui activament en l’oposició a la reforma de la llei d’estrangeria que ha aprovat el PP. Si se m’ocorre, com vaig fer l’altre dia, afirmar que la nova llei d’estrangeria és una llei profundament nacionalista, però d’un nacionalisme que no té res a veure amb el que jo profés, el benintencionat interlocutor acaba per no entendre res.
Anem a veure: ¿no és una mostra de “nacionalisme excloent” una llei que concedeix uns drets privilegiats i uns altres de retallats als ciutadans segons el seu lloc de naixement? ¿No és cert que una llei que estableix ciutadans de primera i segona categoria segons que siguin “nacionals” o “forasters”, no és un exemple claríssim de “nacionalisme radical”? ¿No és un exemple clar de “nacionalisme exacerbat” aquell que promou i alimenta la coexistència de distints pobles, amb drets diferents, dins un mateix territori?
I per contra, ¿no és un bon exemple de nacionalisme democràtic aquell que vol construir un sol poble, sense distinció de procedències o llocs de naixement, com hem fet i hem dit sempre els nacionalistes del PSM? ¿No és una mostra de nacionalisme integrador aquell que treballa per construir una nació en la qual tots els seus ciutadans siguin iguals i tenguin els mateixos drets? La gent que coneix el PSM, la gent que ens ha vist treballar durant vint-i-cinc anys des d’ajuntaments, des del Parlament i, ara, des del Govern de les Illes Balears i el Consell Insular, sap perfectament que un dels aspectes que ens caracteritzen és la lluita per la igualtat i la justícia social. Per això, que ara una de les nostres prioritats en política social sigui la defensa dels drets dels immigrants, no hauria d’estranyar ningú. Si féssim una altra cosa, estaríem traint precisament un dels eixos fonamentals del nostre projecte polític.
En definitiva, la defensa de la causa dels immigrants té molt a veure amb el nostre nacionalisme. I haurem d’estar junts si volem tenir èxit en la nostra pretensió de frenar l’avanç de l’altre nacionalisme: el que ha creat la llei d’estrangeria.