Un dels aspectes més destacables de la nova Llei d’ordenació de l’activitat comercial a les Illes Balears -Llei del Comerç-, de moment aprovada pel Consell de Govern de les Illes Balears i pendent ara de la tramitació parlamentària, és l’amplíssim suport social que l’avala. En la història de la nostra Comunitat Autònoma, pocs textos legislatius de l’àmbit econòmic han gaudit d’un consens tan ample entre els responsables polítics de la seva redacció, l’empresariat autòcton del sector afectat, i els sindicats. Aquest fet, gens menyspreable, demostra la capacitat negociadora i la voluntat de sumar esforços dels seus artífexs, el Vicepresident Pere Sampol, i la Directora General de Comerç, Antònia Allès.
Durant el debat previ a la seva aprovació pel Consell de Govern, únicament el Partit Popular i Unió Mallorquina s’han manifestat crítics amb dos aspectes fonamentals d’aquesta nova llei com són la limitació de les superfícies comercials i la regulació a la baixa dels dies festius en què els comerços poden obrir. És obvi que el PP balear no pot defensar aquí una política comercial oposada a la que el mateix partit impulsa des de Madrid. La contradicció seria massa evident. I pel que fa a la Sra. Maria Antònia Munar, tot i que comparteix explícitament els mateixos arguments del PP, ha posat l’accent en una altra qüestió: segons la presidenta d’UM, Sampol i el PSM volen defensar els botiguers, mentre que ella defensa els consumidors. Però, és realment així? Jo crec que no. En realitat, els febles arguments de la Sra. Munar emmascaren la complicitat amb els interessos de les grans superfícies, i traspuen una apologia del consumisme desenfrenat que no puc compartir de cap manera.
Però n’hi ha més. El gravíssim problema de les vaques boges ens pot servir per contestar i rebatre la falsa contraposició entre els comerciants i els “drets” dels consumidors. Vegem-ho.
Al llarg de les últimes dècades, els productors d’aliments naturals -agricultors, ramaders, pescadors- vénen sofrint una pressió comercial molt forta causada per la concentració progressiva dels compradors majoristes. El creixent poder de les grans empreses distribuïdores i de comercialització (les empreses propietàries de les grans cadenes d’hipermercats) provoquen l’augment de la dependència dels seus proveïdors. Aquestes concentracions han fet disminuir la competència i l’autonomia dels productors per col•locar els seus productes al millor preu, forçant sempre els preus a la baixa. La conseqüència directa és que els productors han vist disminuir dràsticament els seus marges de benefici, fins el punt que s’ha posat en perill la supervivència de la seva activitat. Aleshores, la conseqüència derivada és que els productors han de cercar la manera de produir molta quantitat a baix cost. L’objectiu dels productors d’aliments que vulguin sobreviure deixa de ser comecialitzar un producte de qualitat, i es converteix en comercialitzar un producte barat.
Aquesta perversió ha obert la caixa de Pandora: en nom de la rendibilitat, s’han començat a introduir en els sistemes de producció d’aliments noves pràctiques que, en general, han fet caure en picat la qualitat dels productes. Si el problema més gran fos que la fruita d’avui és insípida i ja no té aquell sabor d’abans, la cosa no tindria massa importància. La gravetat sorgeix quan la degeneració i l’abandó dels sistemes naturals de producció d’aliments deriva en problemes per a la salut dels consumidors.
El problema de les vaques boges és, podríem dir, un cas “de manual”: la pèrdua de rendibilitat dels ramaders ha facilitat la proliferació de pinsos i preparats alimentaris molt barats, però ja veim quina ha estat la conseqüència: la malaltia s’origina, segons els experts, en la ingestió per part del bestiar de farines d’origen animal portadores de l’agent infecciós.
La relació causa-efecte entre l’enorme poder de les grans empreses alimentàries i la malaltia de les vaques boges és directa. Bona part dels problemes de salut pública originats per les transformacions “modernes” dels processos de producció d’aliments (vaques boges, els pollastres amb dioxines de fa dos anys, la saturació del sòl per l’abús de productes químics com els nitrats, etc.), demostren que no estam davant d’un problema puntual, sinó que està fallant el sistema. Si seguim per aquest camí, diu En Jordi Barbeta, avui tenim les vaques boges, demà tindrem els transgènics bojos, i demà passat els pagesos pobres i la població fotuda.
S’ha d’entendre que en cap moment no defens uns productes de qualitat d’elevat preu, prohibitius per a les classes socials amb menys poder adquisitiu. És important fomentar que els béns de consum general, i en especial els alimentaris, mantenguin uns preus assequibles perquè tothom en pugui gaudir. El que sí mantenc és que no s’han d’aconseguir uns preus baixos a costa de la pèrdua de les garanties sanitàries i de qualitat mínimament acceptable.
I tornem ara al cas que ens ocupa: ¿a qui afavoreix una llei que té per objectiu defensar els mètodes tradicionals de comercialització, basats en la recerca del producte de qualitat i el bon servei al consumidor, i no en la rendibilitat econòmica de forma quasi exclusiva? A qui afavoreixen la política comercial que impulsa Pere Sampol i la política agroalimentària promoguda des de la Conselleria d’Agricultura per Mateu Morro, que es fonamenten en la promoció dels productes autòctons de qualitat?
És cert que les polítiques que impulsa el PSM des del Govern defensen els petits comerciants. Però és una falsedat contraposar això a la defensa dels consumidors. Es tracta d’un suport complementari i subsidiari de l’objectiu fonamental, que és millorar la qualitat de vida de tots els ciutadans i ciutadanes del nostre país.