[Ponència per al debat «Immigració i mercat laboral» de la Tribuna de la Mediterrània d’El Mundo-El Día de Balares. Publicat en dues parts, els dies 28 i 29 de gener de 2002]
Introducció
En els últims temps abunda una opinió: l’extraordinari increment demogràfic que actualment suporten les Illes Balears suposa una de les dificultats més serioses per a l’avanç en la normalització lingüística del català. Ho apuntaven, per exemple, el President del Govern, Francesc Antich, i el de l’OCB, Antoni Mir, en les seves respectives intervencions a la celebració de la Nit de la Cultura, el passat 15 de desembre. Els responsables polítics de la normalització lingüística al nostre país també s’hi han referit en més d’una ocasió. I els articles i cartes que apareixen amb freqüència a les pàgines de la premsa local, ja siguin d’experts o de ciutadans preocupats, que expressen el neguit pel futur de la nostra llengua, sovint consideren l’allau migratòria que està arribant a les Illes Balears com un dels cavalls de batalla més importants.
Estam davant d’un terreny llenegadís. En el diagnòstic no hi veig cap problema: els indicadors sociolingüístics mostren la situació preocupant de la llengua catalana a la nostra societat [1], i qui negui aquesta evidència ho farà o bé per desconeixement, o bé per mala fe. Però quan ens interrogam sobre el perquè d’aquesta situació, quan intentam identificar les seves causes i raons, hem d’anar vius. És massa fàcil -a més d’injust i inexacte- apuntar amb el dit els immigrants, i considerar que la culpa és seva, perquè vénen al nostre país i no fan cap esforç per aprendre la nostra llengua. Certament, ningú no pot negar que la gran majoria d’immigrants s’incorporen a la nostra societat fent servir la llengua castellana com a vehicle comunicatiu. Però això, novament, no és un judici de valor, és la constatació d’una obvietat. Així, idò, ens hem de demanar per què succeeix això, si hem de responsabilitzar o no els immigrants, i si ho hem de considerar un problema. I si ho és, un problema, és seu o nostre?
Confés que en aquesta matèria tenc més preguntes que respostes. En aquest espai vull compartir aquestes preguntes, i posar de manifest allò que interpret com les febleses i dificultats més rellevants que ens impedeixen, ara per ara, capgirar la situació.
Aclarim això de l'”allau migratòria”
Comencem prenent la mesura al fenomen de la immigració. Els mitjans de comunicació d’àmbit estatal, audiovisuals i escrits, ens saturen cada dia amb l’afirmació que estam sofrint una autèntica allau migratòria. El Govern Central basa la seva estratègia de justificació de la nova llei d’estrangeria en la necessitat de frenar i controlar aquesta allau. Idò bé: aquesta afirmació és tremendament inexacta, i s’ha de matisar. Si comparam les taxes d’immigració estrangera dels estats de la Unió Europea, observam que l’Estat Espanyol es troba a la cua, amb una taxa del 2,04 per mil (any 2000), molt per darrere d’altres estats (Bèlgica: 7,6; França, 4,4; Alemanya, 6,1). En rigor, només podem parlar d’allau migratòria, i encara amb matisos, a les comunitats autònomes de la riba mediterrània peninsular (des de Catalunya fins Andalusia), i a les Illes Balears, Madrid i Navarra. La resta tenen una taxa migratòria negativa o ínfima. De totes les comunitats autònomes, les Illes Balears són les que experimenten una taxa més elevada, que l’any 2000 arribava al 16,74 per mil [2].
Immigració i competència lingüística
Com a primera conclusió, idò, veim que a les Illes Balears sí que podem parlar d’una elevada taxa d’immigració, però no al conjunt de l’Estat. Però fins i tot aquestes xifres no justifiquen que puguem atribuir als immigrants internacionals, amb propietat, la responsabilitat principal en la manca d’èxit de les polítiques de normalització lingüística, per una raó molt simple: les taxes migratòries esmentades es refereixen a la immigració estrangera. Pel que fa a la normalització lingüística, la dificultat no vindrà, en qualsevol cas, per la nacionalitat dels immigrants, sinó per la seva competència lingüística. Per això, en parlar de normalització lingüística hem de sumar la immigració estrangera a la immigració interior, és a dir, la que prové d’altres comunitats autònomes espanyoles. I aquí sí que les xifres es disparen. Les dades de 1998 situaven la taxa global d’immigració (estrangera més interior) a les Illes Balears en el 26,3 per mil! De fet, en tan sols dos anys, de 1996 a 1998, el número de persones nascudes fora de les Illes Balears que hi fixaren la residència es va duplicar [3].
Aquestes dades ens ajuden a comprendre que, en tot cas, la immigració estrangera suposa una dificultat menor per a la normalització lingüística del català, en comparació amb la immigració interior d’origen espanyol. Però vull anar més enllà: m’atrevesc a dir que tampoc el conjunt de la immigració és, per ell mateix, “el” problema per a la normalització lingüística. L’arrel, l’origen de les dificultats -agreujades, això sí, per l’elevada immigració-, es troba en la desigualtat del català respecte al castellà. El problema de fons és el bilingüisme desigual, que sempre perjudica el català i beneficia el castellà. Perquè, anem a veure: ¿existeix un conflicte lingüístic important a altres zones d’Europa, o fins i tot de l’Estat Espanyol, que són monolingües? És evident que no. Quan en aquests llocs es parla dels principals problemes relacionats amb la immigració, la qüestió lingüística no es considera, ni fer-hi prop, un dels aspectes més rellevants. Mentre redactava aquest treball he perdut una estona passejant-me per internet, cercant informació sobre la qüestió lingüística relacionada amb la immigració a distints estats europeus, inclòs l’espanyol, i no he trobat gairebé res. Sobre habitatge, treball, aspectes legals, sanitat… tot el que vulgueu. Però sobre normalització lingüística, tan sols he trobat algunes coses (i ben poques) relacionades amb les comunitats bilingües amb una llengua minoritzada, com és el nostre cas.
Observau que no parlo de llengües minoritàries, sinó de llengües minoritzades. La distinció és important. Quan dic que la normalització lingüística dels immigrants no és una qüestió fonamental a altres llocs, hi incloc els estats monolingües que tenen menys parlants que la llengua catalana. El català és la setena llengua d’Europa en nombre de parlants, amb 10,7 milions, mentre que el grec en té 10,2, el suec 9,3, el finès 5,4 i el danès 5,2; i no he trobat cap referència a un eventual “conflicte lingüístic” a cap d’aquests països. El problema del català, la raó per la qual els immigrants a territoris catalanoparlants no l’aprenguin com a primera llengua, no és el seu nombre reduït de parlants en relació a les “grans llengües” (castellà, anglès, francès…), sinó la seva situació de desigualtat… i per tant la seva inutilitat.
Canvi de paradigma
Aquestes consideracions ens permeten resituar la qüestió en els termes adequats. Ens cal canviar el paradigma per interpretar correctament el que està passant. La tesi que defens és que els nostres problemes amb la normalització lingüística no s’expliquen fonamentalment per les elevades taxes migratòries, sinó sobretot per la incapacitat que tenen les nostres institucions públiques (autonòmiques i locals) per intervenir eficaçment tant en matèria d’immigració com a favor, per altra banda, de la normalització lingüística del català. A la pregunta de si la immigració representa un problema per a la normalització lingüística, la resposta és que sí, però que es tracta d’un problema subsidiari d’un altre de més important, que és el bilingüisme desigual. La immigració incrementa el número de parlants monolingües en la llengua no minoritzada (en el nostre cas, el castellà), i afavoreix l’aprofundiment del procés de substitució lingüística. Davant d’aquesta dura realitat, les polítiques de normalització lingüística basades en la dinamització i la promoció, apel·lant a la bona voluntat i a l’esforç individual poden fer ben poca cosa. La clau de volta està en la innecessitat d’aprendre català per viure en aquest país.
Si parlam de les polítiques d’immigració en el seu conjunt, ens trobam amb una paradoxa important: el Govern Central es reserva amb exclusivitat la regulació legal de l’estrangeria, el control dels fluxos migratoris i la gestió dels contingents anuals de treballadors estrangers, amb uns criteris d’homogeneïtat per a tot l’Estat que no es corresponen, en absolut, amb les situacions heterogènies entre unes i altres comunitats autònomes. L’atenció social (serveis socials, educació, sanitat, etc.), a la població immigrada, ha de ser dispensada sobretot pels governs autonòmics i els municipis, però sense poder intervenir en l’estatus legal dels estrangers que hi resideixen, i sense rebre del Govern Central el finançament proporcional a la taxa d’immigració que reben. L’èxit de qualsevol iniciativa política necessita dos elements ineludibles: la voluntat de dur-la a terme, i la disponibilitat dels instruments necessaris perquè sigui efectiva. Per al conjunt de les polítiques d’atenció als immigrants, les comunitats autònomes i els ajuntaments poden tenir la millor voluntat, però els instruments de què disposen són mínims i insuficients. I pel que fa a les polítiques de normalització lingüística, relacionades o no amb la immigració, tres quarts del mateix.
Camins de sortida?
Som moderadament pessimista sobre les possibilitats que tenim de superar aquesta impotència. Amb els vents que corren, no crec que en un termini proper les institucions autonòmiques i locals puguin intervenir amb més intensitat i eficàcia ni sobre les polítiques d’immigració, ni anar gaire més enllà del que s’està fent actualment en matèria de política lingüística, sense canviar substancialment el model en què es basa aquesta política. Vegem-ho.
Joan Melià afirma que “les expectatives d’ús de la llengua catalana entre els enquestats [per l’estudi del CSIC] són més elevades que el nivell que la realitat ofereix, la qual cosa mostra una societa que, en conjunt, permetria, encara que no ho exigeixi explícitament, unes mesures de planificació lingüística més avançades que les actuals” [4]. Fixem-nos que Melià parla de planificació lingüística, que és distinta de la dinamització lingüística. Segons Guillem Calaforra [5], dinamització i planificació representen els nivells mínim i màxim, respectivament, d’intervenció pública sobre el comportament lingüístic dels ciutadans i sobre l’estructura sociolingüística. La dinamització lingüística aplica (…) reformes legals, tàctiques de sensibilització, màrqueting lingüístic, etc, i és un mètode típicament reformista. La planificació lingüística seria, per contra, una intervenció més vinculada a l’enginyeria social: es realitza directament des del poder polític, i fa ús de tots els mètodes que posseeix l’estat per construir realitat social: estableix objectius últims -la creació de la llengua nacional-, defineix un pla d’¡actuació, vigila el compliment de l’aparell legal i castiga les transgressions, etc. El pressupòsit fonamental és la societat com a material brut que el poder té la capacitat de modelar a voluntat. En opinió del mateix Calaforra, “la pura dinamització, amb el seu terannà més liberal, no garanteix la supervivència de les comunitats lingüístiques minoritzades ni la superació de les situacions de subordinació”.
Si Calaforra té raó, hem de pensar que el català només avançarà a les Illes Balears quan tinguem la capacitat d’executar una política lingüística més propera a la planificació que a la dinamització. Si no aconseguim que el català arribi a ser necessari, mal futur tindrà. Amb la pura dinamització lingüística no aconseguirem avanços espectaculars entre els immigrants, espanyols o estrangers. Consti, però, que no estic suggerint mesures repressives contra els immigrants que no parlin català. Tot el contrari!
Però el concepte de planificació lingüística fa despuntar el conflicte entre els drets individuals, la llibertat de cadascun com a persona i com a ciutadà, d’una banda, i la voluntat de la majoria política democràticament constituïda de garantir la supervivència del català, de l’altra. Però no ens enganyem: pel que fa a la llengua, els greuges individuals i els greuges col·lectius es troben tots de la mateixa banda: a les Illes Balears, un ciutadà que pertany al grup catalanòfon no té la possibilitat real de fer tota la seva vida en català, sense que això li suposi haver de patir situacions indesitjables. En canvi, al revés sí que és possible: hom pot viure plenament en castellà, absolutament sense el català. Aquesta és la qüestió.
Mentre això sigui així, no podem esperar, ni tenim el dret d’exigir, una actitud generosa envers el català per part dels immigrants estrangers desiguals, ¿com podem exigir actituds gratuïtes i d’esforç als immigrants extra-comunitaris, quan són ciutadans de segona classe, amb menys drets, menys oportunitats i menys possibilitats que la resta de ciutadans? Si ja per sobreviure tenen grans dificultats, és perfectament comprensible que, almenys en el terreny lingüístic, optin pel camí fàcil. I mentre no els puguem garantir la igualtat de drets en altres àmbits, jo no em sent legitimat per exigir-los un canvi d’actitud lingüística.
Altra cosa és la política lingüística que es pot dur a terme en relació als immigrants espanyols i europeus: en aquest cas, sí que els poders públics s’haurien de sentir legitimats per actuar de manera més intensa i exigent. Significa això que propòs un tracte diferenciat, uns nivells distints d’exigència i una discriminació positiva respecte a uns i altres immigrants? Idò sí.
1 Vegeu el magnífic treball La llengua a l’UCI, de Joan Melià, a la revista “El Mirall”, n. 102 (maig 1999), pàg. 5-12, on analitza les dades d’un estudi del CSIC.
2 Fonts: Anuari Social d’Espanya 2000, de la Fundació La Caixa; Population and social conditions, Eurostat, gener 2001; El País, edició 18 de desembre de 2000, pàg. 22.
3 Font: Informe de l’Institut Balear d’Estadística, agost de 2000.
4 Article citat a la nota 1, pàg. 5.
5 Calaforra, G. i Ferrando, P., Conflicte de llengües i conflicte de valors. Aspectes teòrics del liberalisme lingüístic. Comunicació presentada al 17è. Congrés Alemany de Català, Universitat de Munster-Westfàlia, abril de 2000, disponible a www.uv.es/~calaforr/muenster.html