Acaba de sortir al carrer l’últim llibre de l’historiador Borja de Riquer, “Identitats contemporànies: Catalunya i Espanya” (Editorial Eumo), on analitza la pugna que hi hagué durant el segle XIX entre els defensors d’una Espanya plural i els partidaris de l’Espanya unitària i uniforme. No he llegit encara aquest treball, però el passat setembre vaig tenir l’oportunitat de sentir una conferència del seu autor, exposant les tesis més importants que proposa en la seva obra. I l’últim nombre de la revista “El Temps” (19 de desembre de 2000) publica una interessant entrevista a Borja de Riquer sobre la mateixa qüestió. I he de dir, per endavant, que m’identific plenament amb l’anàlisi històrica de l’autor.
Borja de Riquer sosté quatre idees: 1) el projecte de la Primera República Espanyola volia, a través d’una estructura federalista, construir una Espanya plural, dintre de la qual hi fossin possibles pàtries diferents, amb formes pròpies de govern, unides per un pacte polític comú que no les anul·lés; 2) el liberalisme (l’esquerra de la primera part del segle XIX) i la dreta catòlica, aliant-se amb els Borbons, van fer avortar aquest projecte; 3) el sentiment de fracàs entre els qui defensaven un projecte plural per a Espanya va generar, sobretot a Euskadi i Catalunya, però també a altres llocs, una reacció rupturista (nacionalisme, separatisme, independentisme); 4) per distintes raons, avui s’estan reproduint situacions semblants.
Riquer traspua un considerable pessimisme, en considerar que amb la transició democràtica hem perdut l’oportunitat de plantejar la qüestió de les identitats en un marc intel·lectual i polític de comprensió mútua i de convivència. En canvi, el nacionalisme majoritari als distints territoris no castellans de l’Estat Espanyol considera que encara és possible i viable una idea plural d’Espanya. No obstant, tenen raó els qui diuen que ens ho estan posant difícil. Molt difícil. Avui, com al segle XIX, molts partits nacionalistes i regionalistes seguim proposant un projecte per a l’Estat Espanyol que és d’unitat, però defuig l’uniformisme. Un projecte que reconegui i potenciï la pluralitat nacional, lingüística i cultural dels pobles d’Espanya, en lloc d’identificar i confondre la idea d’Espanya amb la nació castellana, la seva llengua i la seva cultura, de forma excloent amb les altres llengües i cultures. D’ençà de la transició a la democràcia, durant la dècada dels 70, els partits polítics nacionalistes hem treballat en el desenvolupament de l’estat de les autonomies des d’aquests pressupòsits. El problema és que, també des de la transició, el centralisme polític espanyol, de dreta i d’esquerra, ha mantingut un projecte no sols distint, sinó contradictori amb aquesta idea d’Espanya plural.
El nacionalisme espanyol ha pactat amb el nacionalisme perifèric per necessitat, per pragmatisme, però no per convenciment. Mai no ha cregut en una idea plural d’Espanya. Però avui, quan han passat ja vint-i-cinc anys de la mort del dictador i la democràcia ja està assentada, el nacionalisme espanyol ja no ha de dissimular: es pot tornar a presentar sense caretes, amb tota la seva radicalitat: per als espanyolistes de sempre, els nacionalistes democràtics i d’alliberament de les perifèriques de l’Estat Espanyol som una nosa, un inconvenient per acabar de consolidar la Nació Espanyola.
Les arrels de l’actual ofensiva antinacionalista del PP, més enllà de les raons electoralistes més o menys immediates, s’enfonsen en aquests arguments, que vénen d’enrere. Pel bé d’Espanya, seria desitjable que aquesta ofensiva es desactivàs, més prest que tard, i que no s’hi acabàs adherint el PSOE, tot i que els seus últims gestos semblen presagiar el contrari. De moment, el discurs essencialista i intransigent de la gent d’Aznar, el que fa és fabricar independentistes, ja que molts han arribat a la conclusió que, com en el segle XIX, ha fracassat la possibilitat de construir una Espanya plural, que tan sols és possible adherir-se a la “una, grande y libre”, o anar-se’n defora.
Al capdavall, potser això és el que pretenen: empènyer els nacionalistes cap a postures més extremistes, que l’allunyin del centre sociològic, de les majories socials. No ho sé. El que sí sé, i és el que em preocupa, és que tota aquesta ofensiva del PP només duu crispació, tensió, i perjudicis per a la ciutadania, encara que algú pugui creure que és difícil establir una relació directa causa-efecte. L’agudització del conflicte basc és l’aspecte més sagnant i greu d’aquesta dinàmica: crec que la responsabilitat dels que maten és solament seva, però que el conflicte basc no es redueix a ETA; hi ha un problema territorial i nacional històric que el govern estatal del PP es nega a reconèixer. I negar el problema mai no ha estat l’inici de la seva solució. I a casa nostra, l’estrangulament financer i d’inversions al qual el Govern de Madrid sotmet el Govern de les Illes Balears es pot qualificar d’autèntica extorsió, de xantatge mafiós: tu has de fer allò que jo dic, o no et don un duro. I així estam: ni els problemes de l’aigua, ni les carreteres, ni les noves escoles i estructures sanitàries que fan falta per atendre la immigració, ni tants d’altres problemes de les Illes Balears, no es podran solucionar mentre Madrid no afluixi i ens doni, senzillament, allò que és nostre.
Deia abans que no sé si el que pretenen Aznar i la seva colla és dur-nos cap al nacionalisme radical per poder acusar-nos de radicals amb més raó de la que tenen ara, que ja ens hi acusen. Jo, de moment, no tenc cap intenció de viatjar cap a la radicalització. Però si ens continuen empenyent d’aquesta manera, qui sap si no aconseguiran, finalment, fer-nos fora…