Ja ha passat la Conferència de Niça, i ha passat també el debat al Congrés dels Diputats sobre el paper que hi ha jugat la delegació governamental espanyola, encapçalada pel President Aznar. Com era d’esperar, el debat al Congrés, així com també el debat -esquifit i superficial- als mitjans de comunicació, s’ha reduït a la disputa sobre qui defensa millor els interessos espanyols davant els “altres” europeus.
En l’àmbit mediàtic i polític espanyol, per alguns Aznar ha superat la batalla amb bona nota, ja que ha tret substanciosos beneficis per a Espanya (número de vots al Consell de la Unió, perllongació del control sobre els fons de cohesió, i altres prebendes). Per altres, Aznar no ha sabut estar a l’altura de les circumstàncies, deixant Espanya en un lloc inferior al que es mereix dins el rànquing europeu. Es veu que a Espanya allò políticament correcte, en aquesta matèria, deu ser rivalitzar sobre qui és més bon nacionalista espanyol. Nihil novo sub sole.
Dins d’aquest debat del “jo més que tu”, ningú no es fixa en una qüestió fonamental, que el ministre alemany d’Exteriors, el verd Joshka Fischer, ha expressat de forma breu i clara: “Si Espanya vol jugar a primera divisió no només ha d’agafar. També ha de donar”. En efecte, Aznar es passeja per Europa fent exactament allò de què ens acusa, injustament, als nacionalistes “perifèrics” en la nostra relació amb l’Estat: anar a treure el màxim benefici possible, només reivindicar i exigir, en lloc d’aportar propostes positives, prioritzar els interessos comuns per damunt de les diferències, i actuar amb responsabilitat, generositat i esperit constructiu.
És cert, tanmateix, que aquesta postura d’Aznar la comparteixen també altres líders estatals europeus, els quals mantenen una actitud que no qualificaré d’antieuropeista, però sí d’utilitarista: els interessa Europa si poden emprar les institucions comunitàries en benefici dels seus estats. En canvi, el procés de construcció de la unitat política els importa més aviat poc. La conseqüència és que a Niça s’ha reforçat el paper dels governs estatals en la construcció d’Europa, mentre que la transferència de poder i competències a les veritables institucions comunitàries -Parlament Europeu i Comissió Europea- queda, una vegada més, oblidada.
Us imaginau quina seria la reacció d’Aznar si els nacionalistes “perifèrics” de l’estat espanyol proposàssim per a Espanya el mateix model que ell proposa per a Europa? Aniria gros. Avui em permetré la llicència de desbarrar una mica, i faré justament això. Em basaré en les propostes “europeistes” d’Aznar per plantejar algunes reformes de l’ordenament polític espanyol:
1. El Consell de Ministres del Govern Espanyol ha de deixar de tenir capacitat decisòria. A partir d’ara, totes les decisions importants seran preses per un Consell format pels presidents de les comunitats autònomes. El Consell de Ministres reduirà la seva funció a executar les decisions que prengui aquest organisme.
2. Els presidents de les comunitats autònomes no tindran tots el mateix poder, sinó que aquest serà proporcional al número d’habitants de cada comunitat. En el Consell de presidents, les comunitats més poblades tindran més vots que les més petites. En la negociació per distribuir el pes de cada territori, si hem de seguir el model d’Aznar, que cadascú s’espavil·li per fer valer el seu poder. Les comunitats més poblades tindran més vots, i les comunitats més petites en tindran menys. I les de tamany intermedi, que procurin enganxar-se al carro dels grans.
3. El Consell de Ministres passarà a ser representatiu de tota la geografia espanyola. El President del Govern Espanyol ja no ha de tenir llibertat per escollir el ministre més adequat per a cada cartera, sinó que ha de distribuir els càrrecs amb una estricta quota territorial: a Andalusia i Catalunya els correspondran tres ministres per hom. Altres comunitats amb més d’un milió d’habitants, dos ministres. Els altres, un ministre, i gràcies. I Ceuta i Melilla… un ministre rotatori. Ja es posaran d’acord.
4. El fons de compensació interterritorial (l’equivalent europeu serien els fons estructurals i els de cohesió) seran distribuïts per acord unànime entre tots els territoris. I si una comunitat se sent mal satisfeta, podrà vetar la decisió.
5. La Constitució Espanyola deixarà de ser vinculant, i canviarà de nom. Ara en direm “Carta de drets fonamentals”, i servirà per orientar la legislació de cada comunitat autònoma, però no obligarà a res.
Propostes eixalabrades, no? Idò, la política europea del senyor Aznar i de la majoria de dirigents estatals europeus va per aquí. Enfront d’això, les veus crítiques del moviment federalista europeu, o dels partits nacionalistes progressistes de les nacions europees sense estat, proposen un model alternatiu, que es comença a concretar en documents com la “Declaració de Brussel•les de les nacions sense estat”, que el PSM ha subscrit. El PSM, de fet, aprofundeix aquestes propostes a la Declaració que farà pública amb motiu dels actes de la Diada Nacional de Mallorca del 31 de desembre d’enguany. En un proper article hi entraré en detall.