Acab de llegir a fons el text íntegre del pacte fet públic ahir entre PP i PSOE, que publiquen íntegrament tots els diaris d’avui. I aquesta lectura em confirma la sensació que em produiren ahir les primeres notícies de ràdio i televisió: no estam davant d’un pacte antiterrorista, sinó davant d’un pacte antinacionalista. O més ben dit: davant una ratificació de l’aliança nacionalista espanyola contra els nacionalismes democràtics perifèrics de l’estat espanyol. Un pacte que, certament, parla sobretot de la lluita antiterrorista, però que en el fons reforça la línia fanàtica i antidialogant a què ens han acostumat, desgraciadament, Aznar i Mayor Oreja durant els últims mesos.
Sincerament, estic molt, moltíssim decepcionat. Després de la massiva manifestació de Barcelona contra ETA, amb motiu de l’assassinat d’Ernest Lluch, molts ingenus vam creure que l’exigència ciutadana de diàleg, que ja en les primeres hores provocà un desmarcament del PSC respecte de la línia dura del PP, s’estendria per tot el PSOE. Aleshores seria d’esperar que el PP, en sentir-se pressionat, ja que la seva línia dura començava a perdre la batalla de l’opinió pública (la gent està cansada de morts), afluixaria i començaria a acceptar la necessitat de recuperar el diàleg entre totes les forces polítiques i socials democràtiques, nacionalistes i no nacionalistes.
Però rai. Ha passat exactament el contrari: no és el PSOE qui ha moderat el PP, sinó el PP qui ha radicalitzat el PSOE cap als postulats del nacionalisme espanyol agressiu i excloent. Però a canvi de què el PSOE ha entrat en la dinàmica del PP? Sospit que, entre altres coses, així han reforçat la imatge del seu líder Rodríguez Zapatero, que apareix com un “home d’estat”, com un líder estatal clar i indiscutible. Fins i tot, és possible que els basti amb això. Però al cap i a la fi, això no és ni nou ni sorprenent: en els moments més importants i crítics de la transició democràtica espanyola, el PSOE (partit més representatiu del nacionalisme espanyol de matriu democràtica i liberal) sempre ha acabat pactant les qüestions “nacionals” amb el nacionalisme espanyol hereu del franquisme (abans UCD, ara PP) per frenar l’avanç del nacionalisme perifèric, fins i tot d’aquell amb una innegable trajectòria democràtica.
Aquest és el moll de l’òs: després d’uns certs equilibrismes dins el PSOE, que constantment el PP retreia com “incongruències internes”, tot torna al seu lloc, i Aznar ho beneeix. Fixau-vos-hi bé: a un miting de pre-campanya electoral a Ceuta, el febrer de 1999, Aznar va proclamar: “el PSOE s’hauria de demanar per què el PP s’ha quedat tot sol, avui, com únic partit nacional”. Si fou Aznar qui posà en dubte la legitimitat del PSOE com a “partit nacional”, ara és el mateix Aznar qui accepta l’acte de contricció del PSOE i li retorna la credibilitat. Ahir Aznar deia, durant la seva compareixença daant la premsa per valorar el pacte, que l'”acord per la llibertat i contra el terrorisme assolit pels dos grans partits nacionals respon a una decisió responsable de donar noves passes en la unitat del PP i el PSOE…”. Més clar, aigua.
A part del contingut del text pactat, només la forma com s’ha realitzat aquest acord ja em suscita aversió. ¿Com és possible que els dos partits que amb més insistència es refereixen a la “irrenunciable unitat de TOTS els demòcrates contra el terrorisme” hagin pactat sense comptar amb els altres partits democràtics? No és que hagin exclòs els partits nacionalistes bascos, sinó fins i tot IU, l’altre partit d’àmbit estatal amb representació parlamentària, i els altres partits importants en la vida política espanyola: CiU, CC, etc.
Supòs que una de les persones que també es deuen sentir decepcionades per aquest pacte és Pasqual Maragall. L’endemà de la gran manifestació de Barcelona, en una entrevista amb el periodista Antoni Bassas deia que si el PP pretenia reduir el diàleg a parlar amb el PSOE s’equivocaria i no respondria les expectatives dels ciutadans, ja que aquests dos partits mai no han deixat de parlar. Es tractava de ser generosos, deia Maragall, i de parlar amb els nacionalistes bascos democràtics per avançar realment en la recerca d’una solució al problema del terrorisme. Hi sobren els comentaris.
Un altre element tremendament significatiu d’aquest pacte és el reconeixement implícit que en l’estratègia antiterrorista del PP i del PSOE hi ha hagut oportunisme electoralista. Diu el punt número 2 del pacte, que PP i PSOE manifesten la voluntat “d’eliminar de l’àmbit de la legítima confrontació política o electoral entre els nostres dos partits les polítiques per acabar amb el terrorisme”. Si parlen d'”eliminar”, vol dir que fins ara n’hi havia, no? Aquesta és una acusació que des de molts i distints àmbits s’ha fet, sobretot, al PP: que la seva estratègia antiterrorista i de criminalització del nacionalisme basc es mou sobretot per interessos electorals. Fins ara, el PP sempre ho ha negat. Però no fa falta ser molt llarg de mires per entendre que el document pactat amb el PSOE reconeix que aquesta manipulació ha existit.
En fi. Estam davant d’un pacte que no aporta res de nou, que no obre cap esperança per a un diàleg de veritat entre totes les forces democràtiques, que reforça la unitat del nacionalisme espanyol, i que difícilment contribuirà a retornar la confiança i l’esperança a la ciutadania. Més aviat, pot passar al contrari: com que aquest pacte no servirà per avançar cap a la pau, el desencís i la desconfiança ciutadanes poden créixer encara més. I la història ens mostra que una societat desencisada és el brou de cultiu més propici per fomentar la intolerància i les respostes antisistema. Qui juga amb foc, es pot cremar.