Acaba de fer-se públic el darrer estudi de la Fundació Foessa, que periòdicament encarrega Càritas, sobre les condicions de vida de la població pobre de les Illes Balears. Les primeres informacions d’aquest estudi, junt amb d’altres estudis i informes que vénen presentant diferents entitats, confirmen la continuïtat de dues males notícies: el número de persones pobres a les nostres illes no disminueix, i d’entre la gent gran augmenten de manera preocupant, degut sobretot a les baixes pensions, insuficients per cobrir les necessitats habituals d’una vida mínimament digna.
En una altra ocasió em referiré al tema de la pobresa i l’exclusió social més en general, però avui m’agradaria centrar la meva reflexió entorn de la qüestió de la gent gran. Sé, per endavant, que la forma com abordaré aquesta qüestió pot incomodar algú, sobretot si es vol entendre malament el que dic, però la qüestió em sembla prou greu com per no emprar eufemismes ni anar amb contemplacions.
Des de fa uns anys, les ajudes de les institucions públiques per a la promoció social i l’associacionisme de la gent gran s’han incrementat d’una forma espectacular: ja sigui a través de la subvenció de viatges per a la tercera edat, o bé amb l’organització i promoció de programes i activitats de temps lliure per a la gent gran, o bé amb el suport econòmic a les assiciacions de majors per al manteniment de locals i el recolzament a les seves activitats… són distintes maneres de promocionar la participació de la gent gran en activitats que els fan un gran bé, ja que fomenten la socialització, la cultura, les relacions socials, i la salut en general.
Tot això em sembla perfecte. Però ¿pot explicar-me algú per què no han crescut de la mateixa manera les ajudes per atenció domiciliària i els programes d’animació comunitària, destinats a satisfer necessitats molt més bàsiques de les persones majors que pateixen greus problemes de mobilitat, de salut -física o mental- o fins i tot d’habitatge i alimentació? ¿Com és possible que algunes administracions públiques prioritzin les festes, els balls i els saraus per damunt d’aquelles altres necessitats, molt més greus i de primer ordre?
Alerta: no estic proposant aquí que es deixin de fomentar i subvencionar les activitats de temps lliure per a la gent gran per afrontar l’altra línia d’intervenció. El que pretenc és reivindicar que si es fa una cosa, també, i amb més motiu encara, s’ha de fer l’altra. No propòs reduir els ajuts econòmics a les associacions de gent gran, ni deixar d’organitzar festes i excursions. Però sí que afirm, amb tota rotunditat, que de la mateixa manera les administracions destinin més recursos al suport d’aquelles persones grans que, pel seu estat de salut, no poden assistir ni participar en aquesta mena d’activitats.
Mallorca és plena de famílies que tenen al seu càrrec una persona major amb greus dificultats: alzheimer, invalidesa, demència senil, etc. Famílies que no poden dur una vida normal perquè no tenen un centre de dia a on deixar ben atès, per unes hores, el seu avi o àvia. Homes i dones majors que no poden participar en les activitats destinades a la gent gran amb bona salut, però que en contrapartida no reben altres tipus d’ajudes.
He dit abans que no defens la supressió de les activitats de lleure per a la gent gran per donar cobertura a aquestes altres necessitats. Però sí que hi ha partides dels pressupostos de les administracions que podrien disminuir en benefici de la implantació de línies d’ajut a famílies amb gent gran al seu càrrec, de programes d’atenció als majors amb dificultats especials (activitats d’estímul de la memòria, atenció fisioterapèutica domiciliària per a gent gran amb greus problemes de mobilitat, increment dels serveis d’ajuda domiciliària, assistència als majors amb greus problemes de soledat i aïllament social, etc.). Una de les partides pressupostàries que, en la meva opinió, podrien disminuir en benefici d’aquestes accions, és la de publicitat institucional. Com a ciutadà, estic avergonyit que determinades institucions es gastin tants milions i milions cada any en anunciar amb formes megalòmanes el gran encert de les seves accions.
Estic convençut que totes les administracions s’haurien de mirar el melic en relació a aquesta qüestió sobre la qual he volgut reflexionar aquí. Però si n’hi ha una en especial, aquesta és el Consell de Mallorca. És innacceptable, que la primera institució mallorquina es gasti dos mil milions de pessetes anuals en publicitat, i que no cresqui en una proporció adequada el pressupost destinat als programes d’atenció de la gent gran amb dificultats especials. I em consta que aquest no és un problema del Departament de Serveis Socials del Consell, a on tots els professionals s’esforcen a fer rendir al màxim els recursos dels quals disposen, sinó de la Presidència del Consell: té massa doblers per regalar en festes, saraus i publicitat, massa doblers en comparació amb el creixement del pressupost d’acció social. Massa doblers per fer clientelisme.
Per les seves accions els coneixereu, diu l’adagi. Per la seva forma de tractar la gent gran i de promoure el seu benestar, especialment d’aquells majors que més ho necessiten, coneixerem els polítics (i les polítiques) que ens governen.