Acab de llegir la carta que publica el batle de Palma, Joan Fageda, a tots els diaris mallorquins d’avui: “El dia sense cotxe: una jornada per a la reflexió”. Entre altres coses, el batle diu, sobre el trànsit rodat, que per a l’Ajuntament “s’ha convertit en objectiu prioritari minorar els seus efectes”. Déu n’hi do! Si aquest tema és un objectiu prioritari, i tots en coneixem els resultats, em pos a tremolar pensant en les qüestions que no són priritàries per al nostre Ajuntament!
Jo vaig a peu cada dia. No faig un dia sense cotxe, sinó cada dia sense cotxe… però amb cotxet! Cada matí, devers les 8,00 h., empenc el cotxet de la meva filla per dur-la a l’escoleta infantil. En un itinerari que va des del final del carrer Antillon fins a l’Escoleta Municipal de Ciutat Antiga, són incomptables les vegades que he de baixar de la voravia o fer autèntics equilirismes.
Em trob amb trams de voravia autènticament “sembrats” de barreres: postes d’electricitat, senyals de trànsit, papereres, faroles… No dic, naturalment, que aquests elements no hi hagin de ser; però la seva distribució absolutament irracional converteix el passeig en una carrera d’obstacles. I quan he de baixar de la voravia, perquè el cotxet no passa, resulta que he de cercar un forat entre els cotxes aparcats, cosa no gens fàcil. El més increïble és que a zones on s’acaben de fer obres del “Pla Mirall”, no s’hagin tocat per res els elements de mobiliari urbà que fan una nosa espantosa.
Finalment, arrib a un cap de cantó, i em trob amb dos problemes: més cotxes aparcats, que literalment es toquen i taponen el cap de cantó, i la manca de suficients passos de peatons que em permetin creuar el carrer sense perill. Tot això, sense comptar les obres interminables, els trams de voravia romputs, els escalons massa alts…
En fi. Amb motiu del “dia sense cotxe”, i pensant amb les enormes dificultats amb què em trob jo amb el meu “cada dia amb cotxet”, li vull suggerir al batle de Palma que faci “un dia amb cadira de rodes”. Que ell i tota la corporació municipal es passin un dia sencer asseguts a cadires amb rodes, passejant pels carrers de Palma. A veure si després és capaç d’escriure la carta que avui ha publicat als diaris, sense que li caigui la cara de vergonya sols de pensar en els milers de persones minusvàlides, gent gran i persones que empenyem cotxets de nins, que cada dia hem de circular sense cotxe per dins Palma.