La primera vegada que vaig llegir alguna cosa sobre el “fordisme”, la filosofia empresarial del creador de l’imperi automobilístic Ford, no vaig poder fer de menys que pensar en un exemple molt concret i molt nostre: Catisa. Aquella mentalitat de Henry Ford, segons el qual l’empresa havia de ser una continuació de la família, que havia d’oferir serveis als seus treballadors perquè poguessin participar activament en activitats culturals i de temps lliure, i prestacions perquè tot allò que poguessin trobar a l’empresa no ho haguessin de cercar a fora (metge, botiga, esport, etc.), m’evocava directament els records de la meva infantesa i primera joventut, quan Catisa era molt més que la fàbrica en què treballaven els meus pares.
Catisa era tot un microcosmos social, que implicava no sols els seus treballadors, sinó també, i directament, les seves famílies. Les activitats socials i d’oci d’aquells anys es reflectien fins i tot físicament, en les instal·lacions adjacents a la fàbrica: les vivendes construïdes per als treballadors, el teatre, la pista de bàsquet, la guarderia, el despatx del metge, el club, el bar i l’economat, la pista de tennis… Hi havia tota una sèrie d’esdeveniments que en el petit món catiser eren un espai de participació i socialització: el full informatiu setmanal, la volta a s’illa per etapes, les regates amb batel, els concursos de fotografia, el Primer de Maig, les representacions al petit teatre, el “festival del juguete” per Nadal, la bereneta actual per als fillets de la Casa de la Infància, i un llarg etcètera d’activitats de les més variades. Podria seguir, però no és la meva intenció fer un catàleg d’activitats.
Com veieu, fins ara no he parlat de les qüestions estrictament empresarials, relacionades amb la fabricació de bijuteria. Tampoc no ho podria fer, perquè ni som un expert, ni tenc la informació per fer una valoració objectiva sobre l’evolució de l’empresa i la forma com ha anat afrontant les diferents crisis que ha travessat el sector bijuter al llarg de les últimes dècades.
Si m’he centrat a recordar les activitats socials i d’oci que s’organitzaven a l’empar de Catisa, ha estat per posar de manifest que, més enllà dels conflictes lògics a qualsevol empresa entre els patrons i els treballadors, més enllà de la major o menor fortuna a l’hora de resoldre determinats problemes, la història de Catisa és la història d’un esforç col·lectiu, dels propietaris i els treballadors, per construir una empresa exemplar dins el Maó dels anys seixanta i setanta. Els catisers històrics saben bé fins quin punt se sentien orgullosos de pertànyer a aquell equip humà, i de sentir-se també un poc seva l’empresa, encara que no en fossin accionistes.
Amb la perspectiva que donen els anys, m’atrevesc a dir que Catisa ha estat l’exemple més clar d’empresa fordista “a la menorquina”. És cert que el model fordista peca un poc de paternalisme, però estic convençut que en els anys de màxim desenvolupament de Catisa, la societat civil maonesa patia les conseqüències de la desvertebració social que va causar el franquisme, i per tant s’han de valorar sobretot els aspectes positius d’aquella època i dels seus actors. I si un aspecte és important en aquest model empresarial, i la història de Catisa en dóna testimoni, és que els treballadors són, per damunt de tot, persones, no nombres freds ni unitats de producció.
Totes aquestes qüestions són cabdals per entendre l’impacte social que ha tingut l’acomiadament recent de 22 treballadors de Catisa. Ja ho he dit abans: jo no tenc ni les dades ni el coneixement de les circumstàncies per valorar adequadament si s’ha de fer o no un expedient de regulació de la plantilla. Per tant, no hi entraré. Però sí que em sent autoritzat per afirmar que la forma com s’ha dut a terme aquesta reducció suposa un cop molt fort a l’experiència, als sentiments i als records de tota una generació de catisers. I aquesta manera de fer les coses demostra un profund desconeixement de la història humana, de la història no escrita, d’aquesta empresa.
Els treballadors acomiadats, però també els que queden dintre, tenen tot el dret a sentir-se tractats com a nombres, com unes peces que es poden canviar de lloc sense donar massa explicacions. La seva experiència és que en altres moments de dificultat, els dirigents de l’empresa havien sempre apel·lat a la responsabilitat col·lectiva, fent participar activament els treballadors en la resolució de les dificultats.
Aquesta és, desgraciadament, la manera d’actuar de moltes empreses “modernes”, cosa que demostra el progressiu arraconament de l’ètica i de l’humanisme en el món de l’empresa, en benefici dels valors materialistes de l’èxit, l’eficàcia i la rendibilitat a qualsevol preu.
No sé com anirà el futur de Catisa, tot i que, naturalment, el meu desig és que vagi bé. Però sigui com sigui, tots podem treure lliçons de les circumstàncies actuals. Tots podem reflexionar, siguem treballadors, empresaris o autònoms, i entendre que si en les relacions laborals, empresarials i socials, l’humanisme i l’ètica no hi tenen cabuda, ens situam davant d’un futur bastant preocupant.