Immediatament després de la tragèdia de Dover (58 immigrants asiàtics morts), al ministre espanyol d’Interior, Mayor Oreja, li va faltar temps per demanar que ningú no fes demagògia utilitzant aquest cas per parlar de la reforma de la llei d’estrangeria. Però, mira per on, el primer a relacionar aquestes dues qüestions no ha estat altre que el president del Govern Espanyol, José María Aznar.
Diu Aznar que situacions dramàtiques com la de Dover reclamen “un exercici de responsabilitat” per controlar els fluxos migratoris, i que això justifica la necessitat d’una reforma profunda de la llei d’estrangeria en la línia que promou el PP, per evitar “problemes molt greus”. Aznar se situa així entre els qui afirmen que si volem prevenir la immigració sense papers, si volem aturar les màfies que trafiquen amb immigrants, hem de reprimir l’entrada dels sense papers, hem de fer unes lleis més restrictives que no provoquin l’efecte crida que, segons ells, té l’actual llei d’estrangeria, per massa ampla de mànigues. Ho deia també el Delegat del Govern per a la Immigració, Fernández Miranda, amb unes altres paraules: la llei actual estimula la immigració il·legal.
No, senyors meus. L’efecte crida, l’estimulació de la que vostès anomenen “immigració il•legal” (hi ha uns éssers humans més legals que uns altres?), la provoca l’escandalós abisme de desigualtat que separa les opulentes societats occidentals del nord de les societats empobrides del sud.
Quan un ciutadà marroquí connecta el seu televisor i sintonitza canals espanyols que, dia sí i dia també, li diuen que “España va bien”, això té un efecte crida. Quan tots els mitjans de comunicació, als quals els ciutadans del nord d’Àfrica tenen accés (som nosaltres els qui desconeixem el seu món, no ells el nostre), diuen que l’economia europea creix per damunt de les previsions de l’OCDE, això té un efecte crida. Quan el ministre espanyol de treball o el conseller de treball de la Generalitat de Catalunya afirmen que el mercat laboral necessita més mà d’obra, això és directament una crida perquè vénguin més immigrants. Quan la comunitat internacional no intervé de manera preventiva per evitar conflictes civils als països africans, i tolera que la situació arribi a ser insostenible i inhumana, això té un efecte crida. Quan els turistes occidentals viatjam a Àfrica per passejar-hi la nostra abundància i fer ostentació del nostre benestar, això té un efecte crida.
Què voleu que us digui? Pretendre que una restricció de la llei d’estrangeria frenarà la immigració dels sense papers, és ser tan ingenu (o malintencionat?) com el govern nordamericà dels anys 30, quan va promoure la llei seca. Aleshores, l’efecte immediat va ser l’engreixament de les màfies que traficaven amb whisky i l’augment de la delinqüència organitzada. Pretendre controlar els fluxos migratoris amb lleis restrictives és atacar les conseqüències del problema, no les causes de fons.
Perdonau que sigui tan contundent, però és que això em sembla tan de sentit comú, que m’escandalitza el cinisme d’alguns mandataris, més preocupats per mantenir els privilegis del nostre sistema que de comprometre’s amb fermesa en la lluita contra la pobresa i la misèria a escala planetària. El tema de la immigració s’ha d’interpretar i afrontar en un context més ample. Qualsevol plantejament que parli només de control de les duanes i de frenar des d’aquí la immigració, és una reducció intolerable del problema de la pobresa en el món. Els governs occidentals que pretenen endurir les condicions d’accés dels immigrants que arriben a les nostres portes, són els mateixos que utilitzen l’Organització Mundial del Comerç, el FMI i el Banc Mundial per fer proteccionisme del nord contra els països del sud. Són els els mateixos que no tenen dubtes a l’hora d’enviar avions a bombardejar qualsevol lloc del món on perilli l’estabilitat, però que es mostren incapaços d’actuar ràpidament amb programes ben finançats per al desenvolupament econòmic del sud, cosa que seria la millor prevenció activa de conflictes.
Jo em pensava que als països de l’occident democràtic la pena de mort ja era història. Però ara assistim a una ironia macabra: el camió de Dover s’ha convertit en una nova cambra de gas. La diferència és que els nous botxins no són funcionaris de l’Estat, sinó les màfies sense escrúpols que trafiquen amb éssers humans. Però això, insistesc, només és la conseqüència del problema, no la causa.