Entro a la llibreria, i damunt la taula de novetats m’assalta la vista un títol en lletres grosses, a la portada d’un llibre bastant gruixut: “El fracaso del nacionalismo”. No puc resistir la temptació d’agafar el volum i començar a fullejar-lo. Després de cinc minuts -temps suficient per llegir l’índex, les dades biogràfiques de l’autor, i algun breu fragment-, prenc la sensata decisió de no comprar-lo ni llegir-lo. Quan acabeu de llegir aquestes ratlles, entendreu per què. Però he de reconèixer que és una perla. Negra, però perla.
El seu autor, Alejandro Muñoz-Alonso, és un savi professor d’opinió política a la Universitat Complutense de Madrid. Però per fer aquesta obra no ha hagut de suar gaire: li ha bastat recopilar el caramull d’articles que ha escrit des de fa vint anys, consagrats a la noble tasca de fer-nos descobrir, pobres ignorants, que el nacionalisme és un experiment condemnat al fracàs. La majoria d’articles han estat publicats a l’ABC. Naturalment.
El llibre, idò, va de nacionalisme a la contra. Tracta sobretot de bascos i catalans, però 512 pàgines (uf!) donen prou de si per parlar dels Balcans, de Txecoslovàquia (“Checoslovaquia en peligro”), de Bèlgica, del Quebec, de Txetxènia, d’Argèlia… i molt més. No hi ha nacionalisme que no sigui disseccionat, analitzat, criminalitzat i enviat a porgar fum. Hi són tots. Tots… excepte un: l’espanyol. Ni una paraula. Ni l’esmenta. La conclusió és clara: el nacionalisme espanyol no existeix.
No hi ha pitjor malalt que el que nega la seva pròpia malaltia. I a més, em tem que a aquest bon senyor li ha succeït allò del mentider autoenganyat, que de tant proclamar les seves bolles se les va acabar creient. Que jo sàpiga, la força dels arguments no es mesura per la quantitat de vegades que es pronuncien, sinó per la seva solidesa. Més per la qualitat que per la quantitat. En Muñoz-Alonso, però, fa tants anys que diu que això del nacionalisme no va bé, que al final s’ha donat la raó. I ja ho provaràs de discutir-li res. El més probable és que et dediqui un article a l’ABC, que d’aquí vint anys inclourà a “El fracaso del nacionalismo, segunda parte”.
No us perdeu alguns detalls d’aquesta magnífica tudada de paper. Té onze capítols. El més llarg de tots és el número 10, amb una extensió gairebé el doble de llarga que els altres, va sobre “Nacionalismo y terrorismo”. És normal, perquè ja ho sabem que “todos los nacionalismos acaban matando”. Un altre detall: les darreres pàgines, que a qualsevol assaig solen ser un epíleg o recensió de les idees principals, es titula “Los nuevos nazis”. Ai mumare!
L’altre detall significatiu no és a les pàgines del llibre, sinó a la solapa on hi figures les dades biogràfiques de l’autor: allà descobrim que a les darreres eleccions estatals ha estat premiat amb un escó al Senat pel PP. Quin bell reconeixement pels serveis prestats!