El cas del presumpte espionatge electrònic que podria haver dut a terme l’anterior executiu autonòmic de Matas contra un conseller del PSOE al Consell Insular de Mallorca, ha tornat posar al dia una qüestió de molt més ample abast: els problemes que genera això que anomenam “societat de la informació”, i les seves repercussions sobre l’activitat política.
Els qui vivim de prop l’activitat política estam immersos en una dinàmica preocupant: la importància que tenen els mitjans de comunicació sobre la creació d’opinió pública i sobre la recepció de la feina dels polítics per part dels ciutadans és tan enorme, que posa en qüestió les regles de joc de la democràcia. El sociòleg francès Alain Minc ha arribat a dir que hem passat de la “democràcia parlamentària” a la “democràcia mediàtica”. Si això és cert, és esfereïdor. Ja no és tan important allò que faci un polític, un parlament o una institució, sinó com ho divulguen els mitjans de comunicació, amb totes les conseqüències que això té. En conseqüència, la preocupació de molts polítics és el titular que li donaran l’endemà d’unes declaracions seves.
De vegades em sent pres d’una terrible impotència. Estàs fent una feinada amb un tema realment important; creus que val la pena comunicar-ho a la ciutadania a través dels mitjans, fas un comunicat de premsa… i amb molta sort aconseguiràs una notícia breu a un racó insignificant d’un diari! Per contra, et trobes cada dia amb notícies absolutament secundàries o intranscendents, que omplen durant dies pàgines i pàgines d’algun diari…
Qui és responsable d’aquest desgavell? Seria injust apuntar amb el dit els polítics i els periodistes. Tots som còmplices i víctimes alhora d’una perversió de valors i de formes que desequilibra la societat. Tots hi participam, amb aquella actitud fatalista de “les coses són així”, però tots en patim les conseqüències. Seguint les tesis de Minc, és necessari desemmascarar el funcionament dels mitjans de comunicació, que en realitat són empreses amb un propietari (individu, societat empresarial o institució, és igual) que han de servir. L’objectiu de les empreses informatives no és informar, sinó canalitzar, controlar i “acomodar” la informació, d’acord amb els interessos, generalment econòmics i de poder, d’aquestes empreses.
Aquest estat de coses perverteix terriblement el funcionament de les institucions democràtiques: té èxit qui domina la informació, qui la controla millor, i qui té més poder per influir de tal o qual manera en el tractament de les notícies per part dels mitjans. El cas “Bitel” és tan sols una batalla menor enmig de la gran guerra pel control de la informació.
¿Què hem de fer, idò? Jo no som fatalista. Sense negar gens d’importància a tot el que he exposat fins aquí, crec que l’espai social de Menorca té encara prou espais no controlats pels mitjans de comunicació. Si això és cert, encara podem invocar una actitud ètica, que ens comprometi a tots. En primer lloc als polítics, perquè resistesquin davant la temptació de sucumbir a l’eròtica del “tot per sortir a la foto”, i cerquin la divulgació de la seva feina a través del contacte directe amb la ciutadania. D’aquesta manera és més difícil disfressar la realitat; si darrere les paraules hi ha feina feta, es nota; i si tot és comèdia, també. Però per altra banda, al ciutadà (lector, televident, ràdio-oient) també se li ha d’exigir que adopti davant dels mitjans de comunicació una actitud crítica, responsable i madura, seleccionant millor les fonts i els productes informatius, fent de tant en tant un cert dejuni informatiu de tanta porqueria mediàtica, excloent directament la lectura de certs mitjans que només cerquen el sensacionalisme, i tenint en compte que, per sort!, la realitat és molt més complexa i molt més rica que la caricatura en què sovint la converteix la informació.