El Govern de les Illes Balears ha mantingut el seu compromís d’aportar un complement extraordinari per a les pensions més baixes. Un dels arguments per justificar aquesta decisió, fou la desigualtat dels pensionistes de les Illes respecte als d’altres comunitats: la mitjana de les pensions a les Illes està per sota de la mitjana estatal, i l’elevat cost de la vida a les Balears agreuja el baix poder adquisitiu dels pensionistes que cobren més poc.
Fins aquí, tot bé. Però el debat de les pensions no està tancat. La decisió del Govern de les Illes ha suscitat recels entre els defensors de la uniformitat de l’Estat Espanyol, que en temes socials s’apunten invariablement a una defensa a ultrança de la “caixa única”, en aquest cas per mantenir la igualtat de la quantia de les pensions per a tots els ciutadans de l’Estat. És evident que els defensors d’aquesta postura no parlen d’uniformitat. No quedaria bé. Més subtilment, recorren al consens… com eufemisme. Així, les seves crítiques als nacionalistes per voler revisar globalment el sistema públic de pensions, sempre van acompanyades de l’acusació de “voler rompre el consens”.
Cal redreçar aquest ús adulterat del concepte de consens. El PSM-EN opta, òbviament, per aprofundir aquest debat cercant el consens entre tots els partits i els agents socials. Però en nom d’aquest consens no es pot pretendre negar ni anul·lar la diversitat de realitats que conviuen dins l’Estat. I això significa que fan falta iniciatives polítiques valentes que s’ajustin a la diversitat social i econòmica territorial.
A les Illes Balears, el problema de les pensions no és únicament que aquí la vida sigui més cara. Tenim un problema que, amb el pas dels anys, es pot fer realment greu. Em referesc a l’estacionalitat creixent de l’ocupació laboral. Cada any que passa, hi ha més menorquins, mallorquins, eivissencs i formenterers que treballen uns mesos cada any, i la resta de mesos passen a l’atur. Quan aquests treballadors es converteixen en pensionistes, resulta que globalment han cotitzat més poc que un obrer que treballa tot l’any. I això li comporta una pensió de jubilació (o d’invalidesa) en pitjors condicions.
Per això, el PSM-EN reivindica dues reformes, necessàries per corregir aquesta injustícia. En primer lloc, demanam la capacitat de les Comunitats Autònomes per establir les quanties de les pensions en el seu territori, en base a uns criteris objectius (inflació, evolució del producte interior brut, renda familiar disponible, etc.) que s’haurien d’establir prèviament, a fi d’evitar perversions demagògiques o partidistes. Només així es podrà garantir la igualtat d’oportunitats des de la diferència de condicions de vida. Contràriament, es fomenta la desigualtat. Si, per exemple, a les Illes Balears l’IPC s’incrementa per damunt de la mitjana de l’Estat, i s’augmenten les pensions de manera uniforme, en realitat els ciutadans d’aquí estan perdent poder adquisitiu.
I en segon lloc, si l’estacionalitat laboral s’està convertint en la característica més significativa i generalitzada del nostre mercat de treball, és necessari que l’Estat es comenci a plantejar un sistema diferent per regular les pensions d’aquests treballadors, que comencen a ser majoria.
Fa poques setmanes, el senador autonòmic Manolo Cámara demanava a Madrid que els funcionaris de l’estat destinats a les Illes Balears tenguin un complement d’insularitat, igual que els funcionaris destinats a les Canàries. Molt bé, però ¿perquè els funcionaris de l’Estat han de tenir uns aventatges, i els treballadors de l’empresa privada no? Entenc que és difícil articular compensacions durant la vida laboral, però almanco s’haurien d’establir sistemes compensatoris durant la jubilació o la invalidesa.
En definitiva, és necessari canviar el model de finançament de les Illes Balears. Si som objecte d’expoli per part de l’Estat, i això comporta, en relació al tema que estam tractant, perjudicis per als pensionistes, no basta amb aplicar mesures correctores, amb càrrec a les finances de la Comunitat Autònoma. El Govern de l’Estat ha de capacitar el Govern de les Illes Balears perquè pugui intervenir directament en la gestió de les pensions.
El que està per veure és quins partits defensarien al Congrés de Diputats de Madrid un avanç d’aquestes característiques. No és el mateix fer un discurs nacionalista aquí, perquè els vents ho aconsellen, que actuar de manera coherent en tots els afers que es deriven d’aquest discurs. Les eleccions generals del mes de març del 2000 seran una bona ocasió per comprovar la coherència d’aquests plantejaments per part dels qui els defensen.