[Publicat a Última Hora, dissabte dia 6 de novembre de 1999]
En les últimes setmanes, el debat sobre les pensions ha omplert un espai considerable als mitjans de comunicació. Ara mateix, sembla que la intensitat del debat tendeixi a minvar, però no està tancat. Ben al contrari. Les múltiples opinions expressades reflecteixen una gran quantitat de perspectives i matisos que cal tenir en compte.
En primer lloc, consider que ens hem de sentir satisfets per l’acord a què han arribat el Govern de l’Estat Espanyol i els Sindicats per a la puja de les pensions més baixes. Finalment, el Govern Aznar ha doblegat la seva postura de no acceptar la revisió de la quantia de les pensions més enllà de l’increment de l’índex de preus al consum (IPC). És obvi que en aquest canvi de postura hi han tingut molt a veure les pressions rebudes des dels governs de Comunitats Autònomes com les Illes Balears i Catalunya.
Recordem que el nou Govern de les Illes Balears va acordar un increment de les pensions més baixes abans del canvi de postura del govern de l’Estat. Doncs bé. Un dels arguments per justificar aquesta decisió, fou la desigualtat dels pensionistes de les Illes respecte als d’altres comunitats: la mitjana de les pensions a les Illes està per sota de la mitjana estatal, i l’elevat cost de la vida a les Balears agreuja el baix poder adquisitiu dels pensionistes que cobren més poc. Doncs bé. El canvi de postura del Govern de l’Estat, tot i ser positiu, no resol aquesta desigualtat. Per tant, si els arguments aportats eren correctes, cal mantenir amb fermesa la decisió presa pel Govern de la CAIB.
I això, ja ho sabem, suscita recels entre els defensors de la uniformitat de l’Estat Espanyol, que en temes socials recorren a la defensa a ultrança de la “caixa única” i de la igualtat de la quantia de les pensions per a tots els ciutadans de l’Estat. Naturalment, els defensors d’aquesta línia no parlen d’uniformitat, sinó que utilitzen el “consens” com eufemisme. Fixau-vos, per exemple, com en les crítiques als nacionalistes per voler revisar globalment el sistema públic de pensions, sempre apareix l’acusació de “voler rompre el consens”.
Cal redreçar aquest ús adulterat del concepte de consens. El PSM-EN opta naturalment per aprofundir aquest debat cercant el consens. La revisió del Pacte de Toledo, i en general de tot el sistema de pensions, s’ha de fer des del diàleg i la recerca de solucions que impliquin i comprometin no sols els partits polítics, sinó també els sindicats, els altres agents socials, i per extensió tota la ciutadania.
Però en nom d’aquest consens no es pot pretendre negar ni anul·lar la diversitat de realitats que conviuen dins l’Estat. I l’acceptació d’aquesta diversitat no es limita a un reconeixement més o menys explícit de la plurinacionalitat. Inclou també l’habilitació d’iniciatives polítiques que responguin, a la pràctica, a la diversitat social i econòmica. Per això, el PSM-EN reivindica la capacitat de les Comunitats Autònomes per establir les quanties de les pensions en el seu territori, en base a uns criteris objectius (inflació, evolució del producte interior brut, renda familiar disponible, etc.).
Només així es pot garantir la igualtat d’oportunitats des de la diferència de condicions de vida. Contràriament, es fomenta la desigualtat. Si, per exemple, a les Illes Balears l’IPC s’incrementa per damunt de la mitjana de l’Estat, i s’augmenten les pensions de manera uniforme, en realitat els ciutadans d’aquí estan perdent poder adquisitiu.
Per això, insistesc, el debat no està tancat. El Govern de les Illes Balears ha de seguir amb la línia encetada, acceptant i potenciant les conseqüències que se’n deriven. Les properes eleccions generals seran una bona ocasió per comprovar la coherència d’aquests plantejaments per part dels qui els defensen.