A l’estudi “Tratamiento periodístico de las drogas y las drogodependencias”, realitzat per un equip del CSIC i publicat l’any 1996 per la Coordinadora d’ONGs que intervenen en drogodependències, els autors expressen la dramàtica inexistència d’un debat a fons, interdisciplinar i global, sobre el fenomen de la droga en el nostre temps. Efectivament, existeixen discursos i anàlisis fragmentaris (el discurs policial-judicial, el discurs social-assistencial, el discurs mèdico-sanitari, els discursos “alternatius”), però és xocant que la indiscutible perpetuació del problema, sense que s’observi cap indici de solució, no provoqui una gran reflexió global, que impliqui tots els àmbits possibles d’observació, anàlisi i opinió.
Últimament m’he fixat amb deteniment en una qüestió apuntada a l’esmentat estudi: la gran majoria de notícies sobre confiscació de drogues s’anuncia com “la més gran confiscació de…”, i després segueix un aclariment circumstancial de temps (“de l’últim any”, “de la dècada”), o de lloc (“a Espanya”, “a Menorca”, “a un aeroport”), o de l’agent responsable de la incautació (“que ha realitzat la Guàrdia Civil”, “descobert per la Duana de Barajas”). Curiós. Mai no es parla de manera absoluta de “la més gran confiscació”, sinó sempre en relació a un context determinat. És obvi que darrere d’aquests titulars hi ha la intenció de crear un discurs: la lluita contra el tràfic de drogues sempre s’ha de justificar positivament, s’ha de revestir d’èxit, de passa important, d’avanç substancial en el context general de la lluita contra el narcotràfic.
M’atrevesc a afirmar que aquesta insistència autocomplaent, aquest sospitós optimisme, serveixen per disfressar la crua realitat: des de fa dècades, el problema del narcotràfic ha crescut i ha empitjorat, en tots els sentits. I l’augment de recursos policials, tant a escala local com internacional, tan sols aconsegueix recollir algunes miques que cauen de la taula de les grans cadenes de narcotràfic. Les nostres presons estan plenes de petits camells, en general addictes, sempre dels últims esglaons de les xarxes de distribució. La desarticulació de bandes de traficants tan sols afecta els distribuïdors minoristes, mentre que la lluita contra els cims de les piràmides és ineficaç, un rotund fracàs.
No sé fins a on ens portarà aquesta gran representació mediàtica. Comprenc que els Estats necessiten mantenir una imatge de control de les situacions conflictives en benefici de l’estabilitat social i el sentiment de seguretat ciutadana. Però la manca d’objectivitat i de profunditat sobre el tema de les drogues, genera una greu desinformació, un terrible desconeixement de la complexitat d’aquest fenomen, provocant desconcert i temor en la ciutadania.
Mentrestant, cada discurs va per separat, i amb poca fortuna. És cert que en l’àmbit de la intervenció social i sanitària s’ha avançat en l’abast i l’eficàcia de les intervencions terapèutiques i de reinserció per a drogodependents. Però en altres àmbits, la manca de perspectives de solució és aborronadora. Les presons s’estan convertint gairebé en especialistes en reclusió de drogodependents, el poder judicial és incapaç de trobar alternatives a la reclusió que deixin de provocar, com passa ara, la cronificació dels presos amb problemes de drogues, i els pretesos “èxits” policials evidencien que si creixen les incautacions, el volum de mercancies no incautades deu créixer, almanco, de manera proporcional.
I segueix mancant una reflexió general. Les poques veus discordants amb els discursos oficials, són aïllades i no aconsegueixen rompre els grans tabús de la legalització, la distribució controlada de dosis de drogues entre toxicòmans, o l’inici d’un debat polític internacional. Malauradament, no conec propostes ambicioses que obrin noves perspectives, però crec que està en la nostra mà obrir espais per aquest necessari debat.
Un exemple: a la població mallorquina de Vilafranca de Bonany fa poc més d’un any s’ha iniciat un grup de seguiment i reflexió sobre els hàbits de comportament dels joves del poble, amb especial atenció a la qüestió de les drogues. Hi participen regidors de l’Ajuntament, mestres, pares i mares de família, el metge del poble, joves, fins i alguns policies locals. De moment, han aconseguit un nivell de comprensió del fenomen, a escala local, que els resulta útil per cercar solucions i afrontar els problemes amb serenitat i cooperació mútua. Sense excloure altres nivells de reflexió i debat, potser aquest exemple es pot imitar.