Supòs que, quan surti publicat aquest article, tots ja haureu vist els cartells electorals del pepé. Els retrats dels candidats més importants -a Menorca, En Matas i En Camps; a Palma, on jo visc, En Matas i En Fageda-, ens presenten el personatge en qüestió amb un parell de papers entre les mans. La imatge que donen és desigual. Uns, amb més taules interpretatives, mostren un gest considerablement natural. A d’altres, en canvi, els veus el llautó: és una foto de “pose”, dictada per algun assessor d’imatge i comunicació. Ja m’imagin el diàleg del fotògraf encarregat de fer la feina amb algun d’aquests candidats:
-Miri, Sr. X, a jo m’han dit que vostè s’ha de posar mirant cap allà, amb una cara somrient i simpàtica, però sense fer llarg, i que ha d’agafar uns quants de folis amb les mans.
-Però… com ho faig? He de fer veure que llegesc… o me’ls pos davall el braç, o…
-No, no els llegesqui. Ha de fer l’efecte que li hem fet la foto un dia qualsevol, en un moment qualsevol de la seva activitat política. Ha de semblar… que vostè fa feina.
Justa la fusta. D’això es tracta. De semblar que fan feina. Aquesta campanya electoral, com tota l’activitat política del pepé d’ençà que En Matas es va convertir en President Accidental d’aquest peaso de Comunitat Autònoma que tenim, sembla, fins al més mínim detall, dissenyada per una agència de marketing. Tot, absolutament tot, es fa de cara a la galeria, per fer veure que la cosa es mou, que la màquina funciona, que fan molta, moltíssima feina, que estan amb tot i per tot, que no els fuig detall. (Fins i tot estan amb els oblidats de tothom… Fa dos dissabtes, En Matas va comparèixer a un centre d’acollida de marginats de Palma, per tastar el seu sopar. No ho feia per recaptar vots de ningú, diu ell… però hi va anar -com fa sempre- acompanyat d’una tropa de periodistes i fotògrafs. L’endemà, foto en colors a la portada d’un diari mallorquí…).
El problema ve quan grates un poc. Darrere tota aquesta feruma, hi ha ben poca substància. Per comprovar-ho, us propòs un exercici. Agafau el programa electoral autonòmic del pepé. No un fulletó de resum, sinó el totxo sencer, allà on se suposa que hi és tot (ells que ho tenen tot per tenir-ho tot…). És d’esperar que un programa electoral contindrà les propostes que presenten a l’electorat per als propers anys. Vaja, toca ser així, no? Bé, idò. Començau a treure del programa tot allò que són realitzacions ja fetes. I Déu n’hi dó, el que hi ha posat aquí; s’ho apunten tot ells: les transferències que han rebut del Govern de Madrid, són un mèrit del Govern Balear; les competències que han transferit als Consells Insulars, també són mèrit seu; les competències que s’han quedat, també són mèrit seu, perquè hi ha fet molta feina. Les activitats pròpies de la dinàmica de qualsevol institució o òrgan de l’administració, són directament atribuïdes a la gran capacitat d’aquest Govern… En fi. Només hi falta que s’atribuesquin el bon temps meteorològic o els èxits esportius del Mallorca.
Però és igual. Suposant fins i tot que tot això fos cert, en principi no toca ser a un programa electoral, que per definició no ha de ser un catàleg d’obres fetes, sinó de propostes de futur. Així, idò, com us deia abans, traieu del seu programa tot allò que correspon al passat. I finalment, suprimiu totes les propostes generalistes i abstractes, del tipus “ajudarem la gent gran a tenir una vellesa digna…”, o “centrats en fomentar un creixement sostingut de la nostra economia”. Això no val. Han de dir com ho faran, quins recursos hi dedicaran, han de concretar una mica més… i d’això, res de res. En tot el programa no hi trobareu gairebé cap proposta directament realitzable, cap compromís identificable amb una iniciativa concreta.
El que us deia. Suprimiu tot això del programa del pepé, i us quedareu amb un o dos folis. Deuen ser els que ens mostren els candidats a les fotos publicitàries.