[Publicat a la revista Drets Humans de Mallorca-Justícia i Pau, núm. 22, maig 1999]
Qualsevol intent d’aproximació al fenomen de la immigració, ja sigui a través dels mitjans de comunicació, o escoltant els sectors socials més sensibilitzats, o bé pel contacte directe amb els immigrants, toparà indefectiblement amb una sèrie de paraules i categories recurrents, tant de signe positiu com negatiu: tolerància, respecte a la diversitat, racisme, integració, interculturalitat (o multiculturalitat, o pluriculturalitat), xenofòbia, igualtat en la diferència…
A part que no tothom fa servir aquests termes amb el mateix sentit (i fins i tot n’hi ha que els empren per pur mimetisme, sense haver reflexionat sobre el seu significat profund), consider que és bastant estèril, quan no enganyós, adoptar aquest camí de la parauleta fàcil però bensonant, de la reivindicació generalista, intemporal i abstracta. Perquè quan a Mallorca, el maig de 1999, estam parlant d’immigració, no estam parlant d’una idea o d’una possibilitat. Ens estam referint a una de les qüestions socials més importants del nostre present i del futur immediat.
Tots hem vist als mitjans de comunicació illencs referències a l'”allau” d’immigrants, sobretot africans, que en els darrers mesos han arribat a la nostra illa cercant feina, aprofitant el bon moment econòmic, i en especial la gran demanda de mà d’obra en el sector de la construcció. Però també hem vist com aquestes notícies anaven acompanyades de les referides a la saturació dels centres d’acollida, públics i privats, que han quedat desbordats per aquesta arribada de centenars de nous treballadors forans. És a dir, que aquests joves africans arriben a la nostra terra sense tenir garantida la cobertura de les seves necessitats bàsiques -allotjament i manutenció-, i per tant han d’acudir a un centre d’acollida. I això passa a la comunitat autònoma amb una renda més elevada, allà on ho tenim tot per aconseguir-ho tot.
Això és, simplement, d’escàndol. Llavors pot aparèixer el Sr. Martín Soledad, Director General d’Acció Social del Govern Balear, i dir que “els centres d’acollida estan cobrint les necessitats d’un sector que no els correspon, com són els immigrants, quan en realitat estan per als marginats i transeünts” (Telenotícies Migdia de TV3, el passat 26 d’abril). Però, senyor meu! I què vol que facem? Cada dia, cada tarda, toquen a la porta de l’Alberg Can Pere Antoni, de l’Hospital de Nit, de Ca l’Ardiaca, desenes de joves de Marroc, Nigèria, Ghana, Mali i altres països africans, acabats d’arribar, que probablement trobaran feina en pocs dies, però que mentre no cobrin el primer salari no tenen cap mitjà de subsistència. Què vol, que els deixem al carrer? ¿No s’ha demanat vostè per què els centres d’acollida hem de cobrir aquesta papereta? Senzillament, perquè ningú va fer res, absolutament res, abans que comencessin a venir, per preparar la seva acollida.
Fixem-nos que tot això passa al mateix temps del desastre humà de Kosovo. Això sí: aquest conflicte apareix per la tele, i per tant existeix. I per això, els nostres governants ja han preparat llocs d’acollida per quan venguin els refugiats (que quedi clar que no hi tenc res a dir; tant de bo fóssim així de solidaris amb tots els refugiats de qualsevol part del món!). Però quan es tracta de donar acollida als immigrants que han vingut a doblegar l’esquena per construir les instal·lacions de la Universiada, o per cavar les síquies del Pla Mirall, ni tan sols es plantegen fer res.
No ha estat fins que els responsables dels centres d’acollida han començat a cridar l’atenció dels mitjans de comunicació quan, tímidament, les institucions polítiques han fet algunes passes (un parell de reunions, de moment) per cercar solucions, per trobar sortides a l’actual situació. Encara, però, no sabem què faran.
Mentrestant, dos indigents han mort la darrera setmana als carrers de Palma. Des dels centres d’acollida estam veient com els usuaris habituals d’aquests centres (els alcohòlics, els marginats crònics, els carrilanos, els malalts mentals sense llar…) han començat a deixar de venir a demanar llit. Saben que tenim ple. Saben, s’ho diuen, que les llistes d’espera són molt llargues, i que l’únic que aconseguiran serà veure com algú escriu el seu nom a la cua. Resignats, cerquen un racó a on passar la nit. Serà la darrera?
I continuarem fent nostres, mimèticament, totes les proclames per un món més just i solidari, pels drets humans, contra el racisme, posarem la nostra signatura a un full de recollida de suports per qualsevol causa que ens sembli justa… Però farem alguna cosa més? Serem capaços de passar a una acció més compromesa?
Sortiguem al carrer. A qualsevol d’aquests carrers oberts en canal i polsegosos per unes obres públiques. Dins qualsevol síquia hi trobarem un jove negre, acotat, les eines a la mà, traient-se un sou miserable palada a palada. A ell li va la vida.