[Revista El Mirall, núm. 99, gener-febrer 1999, pàgs.13-14]
Fa una temporada que seguesc amb especial interès les declaracions, preses de posició i altres moviments de Jordi Pujol i Pasqual Maragall. Més enllà de la importància de les properes eleccions catalanes, vull veure si se’m confirma la creixent sensació que la seva confrontació -política, no personal- és més una disputa entre cabdills, que no pas la confrontació entre dues alternatives polítiques distintes.
Per una banda, tenim Pujol. Probablement, ha estat un líder polític 
inevitable. Catalunya el necessitava, i el va fer. L’ampli moviment nacionalista (polític, cultural i sociològic) que havia quallat en el franquisme tardà, necessitava trobar la persona capaç de convertir les aspiracions i les il·lusions en un projecte viable. Una persona que no fos identificada de forma indissoluble amb un sector contra els altres, sinó que, defugint l’uniformisme, fos capaç d’ajuntar les dues tendències en un espai comú. Podríem dir, doncs, que Catalunya ha estat un país capaç de fer, de crear un líder en qui mirar-se i amb qui caminar. I això, després, ha tingut efectes multiplicadors. Pujol ha aprofitat el seu lideratge per fer país. Entorn de la seva persona s’ha vertebrat un projecte de país arrelat en amples (i distints) sectors de la societat catalana. Segur que això ha estat un dels factors desactivadors d’un lideratge fort a l’oposició.
Tanmateix, aquest lideratge, en principi positiu, ha degenerat, probablement ofegat per la seva pròpia magnitud. El pujolisme podria ser, si ningú no hi posa remei, la mort del projecte liderat per Pujol. Quan la seva gent ja no es mira en els líders, sinó quan s’hi emmiralla; quan ja no camina amb ell, sinó darrere, i un poc a cegues; quan, cada vegada més, fa l’efecte que, si el pare falta, la família se’n va en orris, deu ser que alguna cosa no funciona. I quina és la sortida? Sembla que preocupa més trobar el substitut de Pujol que no redreçar el projecte. De fet, sovint sembla que tot se supedita a la seva persona, en els encerts i en els errors. Quin canvi, no?
I l’alternativa… uf, l’alternativa! Resulta que fora del projecte polític aglutinat entorn de Convergència hi ha una amalgama infinita de tendències, sensibilitats, sectors, capitanies, capelletes i tinglados. Teòricament, això podria donar lloc a un procés similar al que féu néixer Convergència, en el sentit d’aprofitar allò que uneix per bastir una alternativa sòlida i amb idees noves. Però no. Com que els costa un ronyó trobar la zona comuna, l’únic que saben fer és trobar un líder que tengui prou carisma i prestigi personal com per convertir en secundari allò que semblaria obvi: la necessitat de dotar-se d’un projecte polític coherent. I això és Maragall. Un polític avalat per la feina ben feta a Barcelona, però que no saps si està per damunt del seu partit, o simplement més enllà del bé i del mal…
Al cap i a la fi, sembla que a les eleccions autonòmiques catalanes de novembre els ciutadans hauran de triar, més que mai, entre dues persones, i no entre dos projectes polítics. Llavors, tot dependrà del que faci el qui guanyi, sigui qui sigui, i no de la solidesa del projecte que duen darrere. El que tenim són dos líders. I el país, ja ho veurem.
I a les Illes Balears? Ni millor, ni pitjor. Diferent. Bé, en un principi pitjor. Aquí no hem fet la primera cosa: aglutinar una majoria social entorn d’un projecte de país que ens il·lusioni i sigui capaç de traduir els desitjos en iniciatives concretes, i que des d’aquesta base sàpiga trobar un líder potenciador i multiplicador.
Alerta, que ningú no digui que l’amo en Biel va ser un líder així, encara que un no estigui d’acord amb el seu projecte. En absolut. Ell va ser el catalitzador d’una muntanya d’interessos privats que tenien en comú l’astúcia per guanyar un duro, i la falta d’escrúpols per no demanar-se si en el camí hi deixaven algú estès o un munt de merda. I, després d’ell, el desert. Tenim un encara-president Matas que a a corre-cuita, intentant posar-se moltes etiquetes, a veure si lliga: pretenent ballar, al mateix temps i amb tothom a la vegada, totes les músiques que sonen. I així que bada un poc, els de dins ca seva li trepitgen la coa, els qui es pensaven amics li diuen que s’ho creu massa, i la gran majoria no entenem res. Si el que vol és despistar-nos, això sí que ho aconsegueix. Bé que ho voldria ell, ser líder. Però rai.
I dels altres partits està clar que, ara per ara, tampoc no podem esperar l’adveniment d’un líder capaç de sobrepassar els límits de les seves sigles i ser identificat amb un projecte social més ample.
Però… és això tan dolent? Si tots els lideratges forts han de ser, a la llarga, com el de Pujol i Maragall, potser seria millor intentar un altre estil de fer política, no? Vull dir que deu ser possible construir un projecte polític ample i sòlid que no necessiti un rei.
Anant un poc enfora, potser això és el que diferencia el lideratge de Blair del de Jospin. El lideratge de Blair és tan fort que, en la seva calculada ubiqüitat/ambigüitat, pot, almenys de moment, liderar l’esquerra britànica, i de cop aparèixer com l’aliat més sòlid de Clinton en un afer tan injustificable des de postures d’esquerra com l’últim atac contra Iraq. En canvi, Jospin no és, pròpiament, un líder. Almenys en el sentit amb què hem estat utilitzant aquest terme fins ara. Com a màxim, és un líder circumstancial, i per tant substituïble. I, per això, no té un marge de maniobra tan il·limitat com els altres que esmentàvem. Necessita, darrere d’ell, que la maquinària funcioni al cent per cent. Necessita un projecte sòlid, i ha de comptar amb ell si no vol caure. La seva relativa feblesa carismàtica obliga el moviment polític que l’ha dut al Govern a treballar de valent, suplint aquesta mancança amb resultats, amb eficàcia, amb idees noves i engrescadores per a la gent.
Potser a les Illes Balears faríem bo de caminar per aquí. Moltes de vegades tenc la sensació que, sota l’aparença de mort social, que ha conreat l’estil de governar del PP, hi ha molts de planters ben arrelats i plens de vitalitat (nous moviment socials, associacions i ONG, el moviment veïnal, grups culturals, etc.), i que bàsicament fa falta una major interconnexió, una comunicació més gran per fer-los visibles i perquè esdevenguin embrió d’una alternativa política i social sòlidas. Llavors, el primer que solc pensar és que ens falta el líder que cohesioni i doni força a totes saquestes energies per ara disperses… Però pot ser que no sigui així. Segurament no és així. Com ha passat a França. Allà no va guanyar l’esquerra plural, sinó que la dreta va ser derrotada. Però aquest començament en fals ha estat superat per l’esforç en comú de tota la base política i social que dóna suport al Govern, cosa que li garanteix prou solidesa per encarar importants iniciatives amb confiança i garanties d’èxit.
Igualment aquí, em fa l’efecte que el Pacte de Progrés no guanyarà les eleccions, sinó que les perdrà, i ben perdudes, el PP. Tant de bo que d’aquest començament en fals en sortís un autèntic projecte de redreçament social i nacional de les Illes Balears, en fos qui en fos el nou president. Tant de bo que, més enllà del que es faci des del Parlament i des del Consolat de Mar, sigui tota la societat la que es desvetlli i es posi a treballar.