Ja fa temps que coneixem les prèdiques neoliberals: el manteniment de l’Estat de Benestar frena el desenvolupament econòmic i comporta càrregues insostenibles: la intervenció de l’Estat resta dinamisme al mercat; s’ha de reforçar la societat civil perquè, sense la tutela paternalista de l’Estat, respondrà de manera molt més adequada a les necessitats que ella mateixa té, etc. etc.
No cal que etallem més, perquè de tot això els nostres cappares ens en parlen cada dia. I mesquinets, nosaltres, els qui encara pensam que l’Estat té sentit… hem perdut el tren de la història, i tot això.
Em preocupa que el credo neoliberal estigui començant a donar fruit, com una taca d’oli que, a poc a poc, ho va empapant tot. Vull dir que està provocant reaccions en la ciutadania que responen perfectament a les intencions d’aquesta política. Quan els ciutadans exigeixen a la “societat civil” allò que abans s’exigia a l’Estat, senyal que alguna cosa ha canviat.
Pensava en això l’altre dia, a ran d’un col·loqui sobre educació d’infants i joves en el temps lliure. Dos dels participants -un membre de l’Escoltisme i un dels Grups d’Esplai- explicaven l’activitat que duen a terme a les barriades de Palma. Com tots sabem, aquest tipus d’associacions existeixen i es poden mantenir només a base de voluntaris.
Durant el col·loqui, una senyora del públic va intervenir per parlar de la seva barriada. Contava que abans hi havia un capellà a la parròquia del barri que va començar un grup d’esplai, amb un grapat de voluntaris que l’ajudaven. Però resulta que van traslladar el capellà, i el club es va enfonsar. Amb tota la bona fe del món, aquella senyora retreia a l’Escoltisme i al GDEM que no estan fent res en aquesta barriada, que té greus problemàtiques socials que afecten sobretot el jovent: els infants i joves estan tot el dia pel carrer, no tenen un local a on anar, ningú no els organitza activitats. Es demanava per què aquestes associacions, que tenen tanta gent, no fan res, i han permès la desaparició del club que hi havia.
El representant de l’Escoltisme va ser molt encertat en la seva resposta, situant la qüestió en els termes adequats: ¿com es pot retreure a una associació privada i voluntària que no afronti uns problemes que són de tota la comunitat? Certament, la seva raó de ser és l’educació en el temps lliure, però ells no són els responsables de les problemàtiques socials dels barris en què treballen. La intervenció en les barriades conflictives o més necessitades no és responsabilitat primària del voluntariat, sinó de l’Administració. En concret, es demanava què està fent l’Ajuntament de Palma en aquella mateixa barriada.
Subscric plenament aquesta resposta, que no pretén contraposar el voluntariat a l’Administració; la societat a l’Estat. Del que es tracta és de demanar-nos què hi ha darrere la moda del voluntariat i de les obsesives apel·lacions a la “societat civil” per part dels representants polítics de la dreta. Amb un discurs revestit de valors solidaris, de foment de la participació col·lectiva, de dinamització social, se’ns està venent la idea que els individus s’han d’espavilar per donar resposta a les seves pròpies necessitats. Aquest discurs sobre el voluntariat amaga una concepció profundament individualista de la societat. Els voluntaris no serien agents de transformació, creadors d’un teixit social vertebrat i coordinat amb les iniciatives públiques, sinó proveïdors de serveis específics per als grups més necessitats.
En coherència amb aquest plantejament, les necessitats socials que haurien de ser assumides per les institucions públiques queden al descobert. Es fomenta que les organitzacions altruistes hi donin resposta, i llavors la queixa del ciutadà quan els problemes no es resolen es dirigeixen cap aquestes, i no cap a l’Administració. El típic “laissez faire” liberal es tradueix aquí en deixadesa, en negligència a l’hora d’afrontar responsablement les necessitats de la comunitat.
Aquesta política és del tot coherent amb el retall dels serveis públics, amb la dotació esquifida i deficient dels recursos de protecció social. Quan un servei és insuficient, el grup afectat es mobilitza per trobar l’adequada cobertura que l’Administració li nega. Normalment, això es concreta en l’adscripció de voluntaris en tasques que abans havien fet professionals. Un exemple: fins a principis d’aquest any, l’atenció domiciliària a la gent gran de Palma era realitzada per unes cooperatives de treballadores familiars contractades per l’IBAS (abans INSERSO). Enguany s’ha subhastat aquest servei, concedint-se a una empresa privada de Saragossa, Servirecord, per raons d’abaratiment de costos. És cert que aquests senyors ho fan més barat, però a costa de la mercantilització del servei: disminució del salari de les treballadores familiars, i augment de la quantitat de persones assignades a cada treballadora (més persones=menys temps de dedicació a cadascuna). Com a conseqüència, ja no hi queda temps per al tracte personalitzat, per entendre que a més de netejar la casa o preparar els aliments és imprescindible la companyia, la tendresa, el diàleg. Només hi ha temps per fer les feines assignades, i a córrer cap a una altra casa. Està clar que aquestes peresones grans no només necessiten tenir la casa neta. Però clar, això de tractar-los amb humanitat… ja ho poden fer voluntaris.
En fi, el voluntariat social és una cosa massa seriosa i important com per tolerar la seva desvirtuació. Els qui estimam el voluntariat hem de frenar aquesta dinàmica que, a la llarga, pot arribar a cremar-lo. Tenim la responsabilitat de reflexionar i actuar per clarificar el seu paper en la societat, per marcar els seus límits i evitar els excessos.