A mesura que passen els mesos d’aquest any es van fent més freqüents les notícies sobre actes, publicacions, exposicions i altres manifestacions commemoratives del “Desastre” de 1898 i les implicacions socials i polítiques del canvi de segle per a la societat espanyola.
És innegable que la pèrdua de les colònies de Cuba i les Filipines, junt amb el profund trasbalsament social i econòmic intern de l’Espanya de finals del XIX i principis del XX, foren uns esdeveniments viscuts amb dramatisme, sentits com una profunda crisi d’identitat, d’autocomprensió i de perspectives de futur. La societat d’aquella època visqué la desfeta d’un model de País i d’Estat. Però el que destaquen la majoria d’aportacions que s’estan divulgant enguany no és tant la part negativa d’aquell moment sinó, justament, el moviment renovador que va sorgir com a resposta a la crisi.
El regeneracionisme del canvi de segle va tenir moltes cares. No es va tractar d’un moviment unitari, no va tenir un discurs homogeni. Per això, és difícil que les anàlisis que se’n fan tractin amb la mateixa profunditat tots els seus aspectes. Tanmateix, crec que avui s’està prestant poca atenció a la dimensió regionalista que, a les Illes Balears, va adoptar el moviment regeneracionista: un tret peculiar que aquest moviment no va tenir a tot l’Estat Espanyol, però que a les nostres illes va ser ben significatiu.
Així, per exemple, a les eleccions municipals de Palma dels anys 1901 i 1903, que els republicans van guanyar per majoria absoluta, el debat polític es va centrar en l’oposició d’aquests al caciquisme centralista dels monàrquics. També a Menorca els republicans van anar accentuant progressivament la seva perspectiva regionalista enfront de les tesis fortament espanyolistes dels monàrquics. La reacció conservadora contra els primers èxits d’aquell republicanisme autonomista, explícitament recolzada pels militars, el clergat i els senyors, va avortar, amb la victòria electoral de 1905, les possibilitats d’una autonomia balear.
Enguany es parla massa poc d’aquest nacionalisme primigeni a les nostres Illes, de manera que sovint podem tenir la impressió que el nacionalisme, a principis de segle, només va tenir importància a Catalunya. Quan no és així. La diferència és que allà es va consolidar i, malgrat totes les contradiccions, té una línia de continuïtat fins avui, mentre que a les Illes Balears es va rompre, i no es tornarà a recompondre de forma organitzada i amb un cert suport popular fins gairebé els nostres dies.
Tanmateix, el nacionalisme progressista de les Illes Balears d’aquest nou final de segle hauria de recuperar la seva pròpia memòria històrica. Quan se’ns qüestiona la coherència de mantenir una opció alhora nacionalista i d’esquerres, hem de reivindicar fins i tot la conveniència d’aquesta opció. Sense fer anacronismes, podem poar de les aportacions que els polítics progressistes de finals del segle XIX feren a la societat illenca, uns polítics que justament cercaven al mateix temps la renovació de les estructures econòmiques i socials, i el redreçament cultural, el retrobament d’una identitat diferenciada del model uniformitzador espanyol.
Perquè també el nostre 98, també el nostre final de segle és un moment de crisi: com aleshores, avui s’està rompent un model d’Estat: directament, per les conseqüències de la integració europea, i més en general, pel qüestionament i l’amenaça de l’estat del benestar. Des del nacionalisme d’esquerres haurem de saber elaborar uns plantejaments que, d’una manera coherent, donin resposta a aquests reptes. Per una banda, perquè volem trobar el nostre lloc com a poble en una Europa que esvaeix fronteres i manlleva sobirania als estats-nació; i per altra, perquè hem de prendre partit i vertebrar propostes a favor dels perjudicats i els exclosos pel mercat total, enmig de l’eufòria neoliberal.