Intervenció a l’acte de lliurament del Premi Veu Lliure 2017 a l’escriptora perseguida, atorgat pel PEN Català, enguany a l’escriptora i traductora xinesa Tienchi Martin-Liao. Can Saura, Ciutadella, 13 de novembre de 2017.
L’any 2000, el periodista Joaquín Estefanía va publicar un llibre que duu per títol Aquí no puede ocurrir. Tan sols feia dos anys de la gran crisi financera dels “tigres asiàtics”, els països emergents del sudest asiàtic que, en un tres i no res, van passar de les glòries d’un creixement espectacular, cosa mai vista, a les misèries d’una caiguda també inaudita.
Estefanía criticava l’arrogància dels països rics occidentals i la petulància dels seus analistes, que es miraven aquella crisi financera amb una desvergonyida condescendència, des del convenciment que allò mai no ens podria succeir a nosaltres, unes economies sòlides, estructurades, supervisades… en una paraula, de fiar.
Però l’any 2008 vam tastar el gust amarg de la crisi, de la qual encara no n’hem sortit. Una crisi que, bàsicament, ha servit per fer que uns pocs rics encara ho siguin més, i que la gran majoria de la societat, un 99% diuen alguns, visqui més en precari.
El mateix ha passat amb les crisis dels drets humans, de la llibertat d’expressió, de la democràcia. Ens miràvem amb superioritat i autocomplaença greus problemes a països del sud, d’Orient Mitjà, d’altres continents, a indrets que amb prou feines sabem situar damunt el mapa, convençuts que, naturalment, aquí no poden succeir aquestes coses.
Ara fa just un any, l’escriptora turca Zeynep Oral, guanyadora de la darrera edició del Premi Veu Lliure, ens explicava a Maó com és la vida quotidiana d’un periodista, d’un escriptor, a Turquia: limitació constant de la llibertat d’expressió, persecució directa, detencions arbitràries de dissidents, presos polítics. Tot, absolutament tot, emparat per un autojustificat Estat de dret.
la vam escoltar amb interès i simpatia, a Zenyep Oral. I ens continuàvem dient: açò aquí no pot succeir.
I ara som aquí. I ara sabem que açò està succeint aquí. Empresonen dirigents d’entitats socials, polítics democràticament elegits pel poble. L’estat envia les forces de seguretat a sotmetre a una agressió planificada i implacable ciutadans indefensos que es manifesten pacíficament. L’extrema dreta es passeja impune pel carrer, mentre s’acusa de rebel·lió i sedició tot un poble que clama per la llibertat d’expressar el que sent, el que vol, el que vol ser.
Ara sabem que aquelles coses també succeeixen aquí. I per açò, la concessió enguany del Premi Veu Lliure a Tienchi Martin-Liao ens hauria de fer una mica més humils.
Enguany no donam el premi a una persona d’un país desconegut on passen coses que aquí mai no podrien succeir. Enguany atorgam el Premi Veu Lliure a una escriptora xinesa perseguida per defensar la llibertat d’expressió, la seva vida, i la vida del seu poble ens fan d’efecte mirall: ens fan entendre que la lluita per la llibertat d’expressió és de tots, és d’ara, i és d’aquí.