Sempre amb nosaltres, Carme

Quan avui matí hem obert el correu electrònic, ens ha colpit el missatge, fatídic i lacònic, d’en Toni, des de l’altra banda de l’Atlàntic: «Fa una hora na Carme ha estat cridada a la casa del Pare. Hi era la seva mare (i el cosí que la va acompanyar en el viatge) i jo. Ha estat una gran dona. No tinc paraules ara.»

Els seus amics també tenim els llavis eixuts. En aquests moments res no pot ser més eloqüent que el silenci —amorós, respectuós, tendre. Ens costa articular les paraules, però hem de dir alguna cosa. Na Maria Jesús, des de Lastras de Cuéllar, enceta una llista (que seria interminable) del que hem après de na Carme, del que ha estat el seu motor vital: una dona de fortes conviccions, compromesa, activista, alegre, ecologista, alternativa, viatgera, col·laboradora, inconformista, utòpica i d’una ingenuïtat sana i dolça.

Escric aquestes lletres en nom de molta gent que estima na Carme, de molta gent estimada per na Carme. El bisbe de Menorca i l’equip directiu de Càritas em demanen que facem una menció explícita del reconeixement que deuen a en Toni i na Carme pels seus anys de treball aquí. A tots, el cor ens demana que proclamem ben alt que na Carme Marcén, que avui ens ha deixat, per tot el que ha estat i per tot el que ha fet, serà sempre amb nosaltres.

La llarga malaltia dels darrers mesos ha acabat tenint més força que el seu cos fràgil i trencadís. Fa uns anys ja va lluitar amb un coratge immens contra el càncer. Se’n va refer, i va renéixer. Fins aquell moment, la seva vida havia estat un combinat increïblement fructífer de mística i compromís, de vida interior i acció, de recerca espiritual i entrega als altres. Hauria estat legítim i comprensible que, després d’aquell avís, s’hagués retirat a una vida més tranquil·la, més lúdica.

Però la seva resposta va ser exactament la intensificació del seu estil de vida: conscient que vivia un temps regalat, uns anys que podien ser més o menys llargs però que al capdavall eren una pròrroga després de la gravetat de la primera malaltia, es va llençar amb energies renovades a les causes per les quals ha lluitat amb tenacitat i gratuïtat. I es va posar davant un nou repte: anar a compartir la vida a algun dels llocs empobrits del món que, des de Menorca, havien estat la nineta dels seus ulls i la raó prioritària del seu compromís. En Toni, espòs i company de projectes i esperances, l’acompanyaria. Van estar pensant tot d’una en Àfrica, però la barrera lingüística que hauria tingut en Toni (no ella, que era professora d’anglès), finalment els va fer escollir Equador. Tres anys i mig més tard, na Carme se n’ha anat de Quito al cel.

Diuen que “la mort no es veritat quan s’ha complert amb la vida” i que “qui mor havent mostrat el que sabia viurà eternament a través del que ha ensenyat”. Voldria que amb aquestes lletres precipitades s’hi sentissin també representades totes aquelles persones, moltíssimes, que la recordaran per sempre com a promotora d’accions solidàries que no eren flor d’un dia, sinó bones idees destinades a durar. La llista seria inacabable. En direm només una: ha estat l’artífex, a Menorca, del «Comerç Just». El projecte de Càritas “S’altra senalla”, que continua endavant amb gent nova, és la materialització de les conviccions i l’estil de treballar de na Carme: la transformació del món cap a uns horitzons de major igualtat i justícia comença pel que pots fer tu ara i aquí. No amb discursos teòrics, sinó amb el testimoniatge personal i el treball colze a colze amb les persones de bona voluntat.

Amb més Carmes, el món no seria un lloc tan complex ni difícil. Amb el seu record i el seu acompanyament des del cel, el millor reconeixement que li podem fer és continuar trescant pels camins que ens ha obert.