Fa temps, un reputat intel·lectual que sostenia que l’ecologisme no és ni de dretes ni d’esquerres posava l’exemple d’un alcalde d’esquerres d’una important ciutat mexicana que va veure com el seu partit s’esmitjava i va perdre el govern a causa d’un conflicte per una refineria: els sindicats i el sector esquerrà del partit la volien perquè creava riquesa, mentre que l’ala ecologista la refusava per contaminant i agressiva.
El Partit dels Treballadors brasiler, i en especial els seus líders més carismàtics, sempre han volgut defugir les etiquetes i definicions de manual. El seu èxit es deu a una extraordinària capacitat per sumar amplíssims sectors socials i aconseguir el suport de les xarxes i entorns progressistes més diversos. La revàlida de Dilma Roussef mostra que continuen comptant amb el suport del sindicalisme, l’esquerra en un espectre molt ample, l’ecologisme amazonista, els ambients populars, el moviment indigenista, l’emergent altermundialisme, i una amplíssima base social reformista.
Els grans temes de debat durant la recent campanya electoral van mostrar la fortalesa del PT i de Roussef, però també apunten els àmbits en què s’hauran de posicionar i escollir entre interessos contraposats. Inevitablement, les decisions estratègiques satisfaran unes expectatives i en frustraran d’altres. No podran acontentar tothom. Serà la prova del nou de la viabilitat d’aquesta nova esquerra.
