Ahir vaig aprendre què és un spin-off en l’àmbit del cinema. És un dels darrers anglicismes que ha xuclat la nostra llengua —o potser som jo qui arriba tard. El cas és que últimament m’he envestit amb aquesta parauleta un parell de vegades, i ahir vaig descobrir s’empra per identificar una pel·lícula o una sèrie derivada d’una altra; a partir d’un personatge secundari o d’un tema menor es desenvolupa una història paral·lela, abandonant-se la trama principal del relat original. Així, Els Ewoks seria un (patètic) spin-off de Star Wars.
Totalment al marge d’açò —després hi tornarem—, aquestes dies he constatat que el focus principal d’atenció en relació a la terrible crisi que patim es centra cada cop més en els polítics. No tant en la política, sinó en els polítics i, particularment, en dos aspectes: primer, en allò que podríem dir la ràtio de polítics per institució (quants ministeris, conselleries, direccions generals i altres càrrecs polítics sobren, bàsicament); i segon, en els seus salaris.
Si he de fer cas a l’extensió que han ocupat les informacions i opinions sobre aquests dos temes a la premsa escrita, tant a la local com a la general, a la gran quantitat de temps que s’ha dedicat a les tertúlies radiofòniques a discutir sobre açò, i als correus electrònics que he rebut, d’aquests que circulen de bústia en bústia perquè la gent els considera prou interessants com per fer un “reenvia” a tutti quanti, el relat conclusiu emergeix tot sol: a) tots els polítics són uns ineptes o uns aprofitats, que s’han ficat en política per forrar-se; b) les seves mans foradades ens han portat a la crisi; c) no tenen ni idea del que cal fer per sortir-ne; d) les decisions que prenen per sortir de la crisi ens perjudiquen a tots; i, per no fer més llarg, e) els polítics cobren una pasta considerable per no fer res o per fer-ho tot malament i, per tant, que es retallin ells els sous dràsticament i que s’eliminin tants càrrecs com sigui possible.
I ara, tornem al principi: sostenc que tot aquest argument, que personalment consider un maldestre farcit de tòpics i idees simplistes però que de mica en mica s’ha obert camí fins arribar a convertir-se en el relat oficial de la crisi, ve a ser un spin-off de l’autèntica crisi. És a dir, tot i ser certes moltes de les crítiques que es fan als polítics, aquestes toquen un aspecte tangencial i secundari. Aquest spin-off ens allunya de la trama principal de la pel·lícula de la crisi, que no té tant a veure amb la capacitat o l’encert dels polítics, sinó amb les falles del sistema financer, l’estultícia dels especuladors, i les dificultats del propi sistema per posar en marxa mesures correctores que, en lloc de tocar les conseqüències de la crisi (el dèficit públic, els salaris, les pensions, els drets socials), abordin les seves causes.
El setembre de 2008, quan entràvem de ple en l’esclat de la crisi i les borses mundials agafaven l’aspecte d’una muntanya russa, un rotatiu generalista va incloure un quadern amb anàlisis d’importants experts de tot el món. El Nobel d’economia Joseph Stiglitz va advertir en un d’aquells comentaris que les grans corporacions bancàries i d’assegurances nord-americanes, que en aquell moment tothom acusava de ser les causants de la crisi, posarien a treballar els seus think tanks i invertirien moltes energies per netejar la seva imatge i recuperar la confiança dels consumidors, i que procurarien capgirar la percepció generalitzada, traslladant la pressió als governs mundials perquè fessin els deures… per treure’ns de la crisi!
No crec en les teories de la conspiració, però sí en la lucidesa d’algunes ments privilegiades. Mentre perdem el temps en discutir sobre el nombre necessari de càrrecs polítics i sobre els seus salaris, cosa que sense deixar de ser important no és més que la xavalla de la crisi, tots nosaltres —uns més que els altres; els immigrants els primers, no ho oblidem— estam pagant els plats romputs de les malifetes d’uns culpables anònims a qui se’ls en fot si els nostres plats estan plens o buits.
I açò sí: que els polítics no cometin heretgies com tocar els beneficis de la banca, que no regulin gaire la circulació de les inversions de les multinacionals, i que no posin pals a les rodes dels creadors de la riquesa, no fos cas que minvàs la confiança dels inversors, pobrets, i encara tindríem un disgust. En el relat oficial, els polítics no han de pensar ni inventar res, només han d’escoltar els autèntics experts i fer “allò que s’ha de fer”, sense discutir ni posar emperons. Perquè només els gurus tenen autoritat moral i credibilitat per saber i decidir què s’ha de fer… Però bé, per aquest camí entraríem a parlar d’economia política en termes més aviat de mitologia que de ciència empírica, i com que açò seria un spin-off de la reflexió que he volgut fer, ho deixarem aquí.
Enric ha dit
Hola Miquel,
Fa unes hores que he alliberat la primera versió ßeta del meu primer “theme” per WordPress (actualment domes disponible per WordPress.org). Accedeix al meu blog i et podràs informar una mica més del meu primer “theme” 🙂
http://enricenrich.com/
Salutacions!
Raquel ha dit
Molt interessants les reflexions!