Si separar per reciclar ja és interessant, encara ho és més recuperar tot allò que, just amb una petita reparació o una mica de neteja, pot tenir una segona vida útil. Una visita a una planta de recollida de residus voluminosos produeix en el visitant un sentiment paradoxal: d’una banda, reconeix l’esforç que es fa per evitar que tot aquell embalum vagi a parar a abocadors o sigui incinerat; però al mateix temps es demana com és possible que, fins i tot en aquesta època de crisi, tirem al femer tantíssimes coses que encara serveixen. Per exemple, impressores d’injecció de tinta per a ordinador: com que el mercat ha creat l’absurd de fer que un joc de cartutxos sigui més car que una impressora nova, cada dia es llencen centenars d’impressores que funcionen a la perfecció. Patètic.
La reducció en la generació de tants residus hauria de ser el primer deure que ens hauríem d’imposar. I llavors, per a la segona vida útil d’allò que tanmateix acabarem llençant, tenim a l’abast dues vies. Una, incrementar el mercat de segona mà, anant més a comprar a llocs com Deixalles, en el cas de Mallorca i Eivissa, i Mestral a Menorca. Anau-hi un dia, si no ho heu fet encara: hi descobrireu tot un món. L’altra via és col·laborar en l’enviament de materials útils a països del Sud. El problema aquí no és de logística, sinó econòmic: el transport intercontinental de contenidors és car. Però que això no serveixi d’excusa: si sabem comprar, emprar i tirar tan alegrement, també podem aprendre a organitzar i finançar enviaments intercontinentals comunitaris. Tot és posar-s’hi.
