[Publicat a www.justiciaipau.org]
La darrera nit de Cap d’any vaig rebre nombroses felicitacions via SMS al telèfon mòbil. Una d’elles em va cridar l’atenció. Deia: «Pau als homes i dones de bona voluntat. I als sanguinaris, càstig i penediment». Ho vaig comentar als amics i amigues amb qui ens trobàvem celebrant l’entrada del nou any. Qui més qui menys ho va considerar una ocurrència poc oportuna per a una nit de festa. A mi no em feia tanta nosa que la felicitació inclogués una reflexió seriosa -poc festiva, diguem-ne- sinó pel fet que semblava excloure la possibilitat l’expiació i el perdó per als sanguinaris. Com si l’única mesura acceptable per a qui n’ha feta una de grossa sigui la punició, la reprensió, la condemna.
Algunes setmanes abans havia rebut una invitació per assistir a una activitat del programa «Talla amb els mals rollos» de la Generalitat de Catalunya, una iniciativa de prevenció i sensibilització del jovent sobre la gravíssima xacra social de la violència masclista, i ja aleshores havia pensat que aquesta campanya, necessària i plena d’idees i accions interessants, es presenta amb un eslògan si més no discutible: com la felicitació del meu amic, prescindeix de qualsevol referència a la rehabilitació del culpable. Implícitament sembla aconsellar que davant un agressor, ni se t’ocorri plantejar-te la possibilitat d’arreglar-ho per la via del diàleg i la reconciliació; l’única sortida seria el “talla” (el gest d’uns joves fent les tisores amb una mà que apareix a l’espot televisiu d’aquesta campanya no pot ser més inequívoc), la ruptura inexcusable de la relació i, òbviament, el càstig per al maltractador.
Tots dos exemples tenen un comú denominador, que podem anomenar amb una expressió molt en voga en els darrers temps: tolerància zero. Se’ns convida a tenir tolerància zero amb els maltractadors de dones i d’infants, amb els polítics corruptes, amb els terroristes… I al mateix temps se’ns demana que en una societat cada cop més diversa i plural hem de ser tolerants amb els qui tenen costums, opcions o conductes distintes de les nostres.
Al meu modest entendre, aquestes expressions i actituds mostren la propagació d’un corrent d’opinió que pot comportar una preocupant devaluació del concepte i el valor de la tolerància. Per començar, tolerància és equiparat a permissivitat, quan són dues coses prou diferents. La permissivitat és deixar que l’altre faci el que li sembli; la tolerància, i l’etimologia és prou sòlida en aquest sentit (del llatí tolere: suportar, aguantar), indica la capacitat de suportar allò que se’ns fa feixuc i difícil d’entendre.
L’actual concurrència de crides a ser tolerants amb unes coses i in-tolerants (o tolerants-zero) amb unes altres, en el fons té més a veure amb la permissivitat que amb la tolerància. Fixem-nos com se’ns proposa que siguem tolerants amb allò que èticament i socialment “no toca” representar cap problema (ser d’una altra raça, tenir una orientació sexual tradicionalment marginada, tenir uns altres costums per raó de cultura o religió, etc.), i per contra es proclama la tolerància zero amb allò que és moralment censurable: ser violent, ser corrupte. No ser tolerant-zero amb aquestes maldats voldria dir que en el fons ho permetem o ho excusam.
Estirant aquest fil, ser tolerant no tindria cap mèrit, perquè simplement consistiria a acceptar i permetre la coexistència plural d’opcions personals legítimes. La tolerància no representaria un desafiament a les meves conviccions i a la meva capacitat d’acceptació, sinó una permissivitat superficial i externa. Però la tolerància, com tota virtut, implica un esforç. És l’actitud d’aquell que s’afanya a suportar el qui fa alguna cosa que a priori sembla detestable o costa d’acceptar. Com diu Raimon Panikkar al llibre que recull les seves converses radiofòniques amb Antoni Bassas (un llibre absolutament recomanable), tolerància és també paciència, en el sentit de saber patir i aguantar, aguantant transformar i transformant, actuar. Per això Panikkar rebutja la idea de ser intolerant amb els intolerants.
Si entenem, doncs, que tolerància no vol dir permissivitat, entendrem que ser tolerant amb un assassí, amb un maltractador, amb un terrorista, amb un corrupte, no significa per res del món estar-hi d’acord, ni permetre que continuï fent el mal que fa. La tolerància és amb la persona, no amb les seves accions. La tolerància és l’actitud que, per la via del diàleg i la comprensió, o si més no de l’intent de comprendre, obrirà la porta a la possibilitat de reparar el dany causat i permetrà la reconstrucció de les relacions ferides.
Des d’aquesta perspectiva, és clar que tolerància té molt a veure amb perdó, que també és una acció moral difícil, car implica actuar contra allò que, diríem, el cos ens demana. Una de les principals conquestes del Dret a la cultura occidental és la perspectiva rehabilitadora del sistema penal, si més no en la seva concepció teòrica: el càstig del delinqüent ha d’incloure una educació rehabilitadora orientada a capacitar-lo perquè pugui tornar a viure en societat. Aquesta concepció, que Norberto Bobbio reconeixia com una secularització de la doctrina cristiana de la penitència i la reconciliació, reclama la mateixa comprensió de la tolerància que estem defensant aquí, entesa com la capacitat de la societat i dels seus individus de suportar allò que, a priori, se’ls fa insuportable: només essent capaços d’aguantar el delinqüent/pecador, que òbviament ha de purgar el mal que ha causat, el podrem recuperar. La in-tolerància només convoca a la ruptura amb l’altre, a la seva reducció a no-ningú.
Les conseqüències que es deriven d’aquesta revisió del concepte de tolerància i de la crítica a l’orientació d’aquestes cada cop més freqüents crides a la tolerància zero són provocadores: si no hem de ser intolerants amb els intolerants, sinó que cal tendir a l’horitzó de la reparació de les relacions ferides o trencades, caldrà apostar sempre pel diàleg. Sempre? Amb els terroristes? Amb els assassins? Amb els corruptes? Amb els maltractadors de dones i d’infants? Doncs sembla que sí.
I fins on hem de ser tolerants? Quantes vegades hem de practicar la tolerància amb algú que l’ha feta de l’alçada d’un campanar? Un senyor de Natzaret diria que setanta vegades set, com a fita incommensurable per a la ment poc avesada a la matemàtica de qui li va preguntar quantes vegades calia perdonar.