La situació que pateix el Poble Saharauí d’ençà del denigrant abandonament espanyol de 1975 és un dels conflictes mundials que més fan un aspecte de trista latència: com si no hi succeís res, com si el temps s’hagués aturat i el problema estigués en punt mort. Però el fet és que hi ha una nació migpartida entre els qui romanen al seu territori ocupat, amb els drets fonamentals conculcats, i més de 250.000 refugiats als campaments algerians de Tindouf. Molts infants d’aquests campaments ja són néts dels qui van iniciar l’èxode…
Això, molta gent de les Balears ho sap per experiència: són moltes -centenars, milers potser- les famílies illenques que durant l’estiu han acollit a ca seva un infant saharauí. Quan els acomiaden, per a aquestes famílies acollidores el problema del Sàhara ha deixat de ser per sempre un simple conflicte polític: és sobretot un drama humà, viscut com a propi. Molts d’aquests conciutadans nostres han tornat la visita als seus amics, viatjant fins a Tindouf. I cada cop són més els qui tornen commoguts per la creixent manca d’expectatives i la pèrdua d’esperança que descobreixen als campaments, terreny abonat per a un procés de descomposició social. I es demanen: fins quan aguantaran? Fins quan el món comportarà aquesta vergonya?
Vegeu el reportatge «On són els drets humans?»