Quan a un país del sud i llunyà -en sentit geogràfic, sí, però sobretot mental- es produeix un conflicte en l’àmbit polític, social o econòmic que transcendeix les fronteres i salta als mitjans de comunicació de les nostres latituds, sempre és agraït el fet de tenir algun amic o conegut resident a aquell país, més encara si es dedica al món de la cooperació solidària, i que t’expliqui què hi està passant. Perquè no sol fallar: el relat sobre els fets dels “grans” mitjans d’aquí tendeix a presentar-nos una imatge simplificada, reduccionista, o fins i tot esbiaixada del conflicte, especialment quan els interessos dels poders polítics o econòmics d’aquí hi tenen alguna cosa a veure.
Això és el que ha succeït amb el recent conflicte entre Colòmbia, Equador i Veneçuela. Els mitjans espanyols, especialment els audiovisuals, ens han ofert, com sempre, totes les imatges possibles de les mostres d’histrionisme -ben certes i lamentables, no ho pens negar- de l’inefable Hugo Chávez. Alguns mitjans escrits, i no precisament dels considerats conservadors, ens han mostrat el president colombià Alfonso Uribe quasi com si fos un espectador del conflicte, i no el causant directe d’un fet gravíssim: la incursió i atac de forces militars del seu exèrcit dins el territori d’un altre estat sobirà. Per la seva banda, el president equatorià, Rafael Correa, ha estat qui menys protagonisme ha tingut als mitjans de comunicació, quan justament és el màxim mandatari del país agredit. És cert que el president veneçolà Hugo Chávez ha aprofitat el conflicte per estrènyer sota pressió la seva relació amb el govern equatorià, i especialment amb el president Correa, però els mitjans d’aquí s’han limitat a dir-nos això, silenciant la personalitat política d’aquest home, que s’està revelant dia a dia com un governant sobri i seriós, amb un amplíssim suport popular davant la impotència dels lobbies econòmics estrangers per fer de contrapès o per desprestigiar-lo, un home gens espectacular en els gestos i poc procliu a muntar numerets davant cap escenari. I respecte a Veneçuela s’ha mostrat com un aliat moderat, capaç de mantenir perfil propi. Convé, a més, fer-nos una pregunta cabdal: per què els mitjans espanyols i europeus en general, han silenciat o reduït referències marginals el rol dels EUA en el conflicte, i sobretot la seva arrel, que és la presència militar nordamericana a Colòmbia que, amb l’excusa del narcotràfic i la lluita contra les FARC, aconsegueix mantenir una estratègia de control de tota la regió?
Com deia al principi, tenir amics als països on passen aquestes coses sol anar bé en aquestes circumstàncies. Em direu que internet també et dóna accés a informacions alternatives, però el problema és sovint la dificultat de discernir entre el caramull d’informació disponible. Doncs bé, l’amic Antoni Carreras, cooperant menorquí a Equador, m’ha fet arribar un dels darrers butlletins sobre la regió sudamericana de la Fundació Friedrich Ebert, institució de gran prestigi creada l’any 1925 com a llegat polític del líder socialdemòcrata d’aquest nom, primer president alemany elegit democràticament.
No tenc espai en aquest article, ni tampoc crec que ho sapigués fer, per resumir l’altra cara de les notícies que ens han arribat sobre el conflicte de què parlam. Permeteu-me simplement que us faci una recomanació: accediu al “Policy Paper 22”, publicació de la delegació colombiana de la Fundació Friedrich Ebert (us podeu descarregar el document a www.fescol.org.co), i llegiu-lo en paral·lel amb el que han publicat les agències de premsa i els mitjans espanyols i europeus. Aquesta lectura comparada és un exercici que et fa pegar de morros en terra, perquè t’adones de la profunditat del problema de la informació en els nostres dies: el seu camí inversament proporcional entre el seu creixement en quantitat, i el seu retrocés en objectivitat, independència, rigor i veracitat. I el més trist de tot és que això no és un problema sectorial del món de la comunicació, sinó la revelació d’una gran feblesa de la democràcia o, més ben dit, del gravíssim dèficit de democràcia del fenomen de la globalització.