Hi he pensat dues vegades abans de continuar polemitzant amb Bernat Joan. No és fàcil discutir amb algú amb qui estàs d’acord en la major part de coses, i la meva coincidència ideològica amb les tesis de l’eurodiputat d’ERC és més que notable. Si ho faig és per dos motius: perquè crec que la nostra controvèrsia pot ser clarificadora per als eventuals lectors interessats en les mateixes curolles que nosaltres dos (si bé és cert que cadascú és amo de pintar la realitat del color que vulgui), i perquè el nostre debat no és tant ideològic com d’estratègia, i aquí sí que pensam diferent. Encara diria més: crec que les nostres diferències són, en el fons, d’actitud.
Bernat Joan posa mà de l’argument de l’extrapolació: cada illa, diu, té les seves característiques específiques, i el que ocorre en una de les Balears resulta del tot difícil d’extrapolar-ho a les altres. Ben d’acord. Servidor, menorquí, som especialment sensible a aquestes coses. Però, amb franquesa, l’argument em sembla poc sòlid provenint d’un partit que s’ha fet un lloc a les Balears… justament per l’extrapolació del que passa al Principat. A Mallorca, a Eivissa, a Formentera i a Menorca, l’efecte Carod representa una reacció tan provinciana com l’efecte Zapatero.
No, amb el plagi que vaig fer la setmana passada d’un article de Bernat Joan no pretenia fer cap extrapolació, sinó apuntar, com he dit abans, a una qüestió d’actituds. La direcció d’ERC al Principat ha decidit reeditar el tripartit perquè ha fet prevaldre una actitud de responsabilitat i pragmatisme, sabent que la seva gestió serà difícil i que requerirà sacrificis. La mateixa actitud possibilista i pràctica és la que ha dut ERC a Eivissa a renunciar a “mesurar forces”, com tant els agrada dir -amb aquesta expressió tan marcial tancava Bernat Joan el seu últim article. La solució, el resultat, és distint en cada cas: a un lloc, pacte de govern; a l’altre, coalició preelectoral. Però l’actitud és la mateixa. I és això el que no veig a Mallorca.
Pretendre que el Bloc per Mallorca és un salvavides per a polítics amb problemes de flotabilitat és un reduccionisme xerec i maliciós, impropi en algú de la talla de Bernat Joan. I d’altra banda, el presumpte maltractament al qual els partits integrants del Bloc haurien sotmès ERC-Mallorca és una qüestió tan subjectiva, depèn tant de les percepcions, que podríem discutir hores i no arribaríem a treure’n l’entrellat.
El que resulta curiós és que un partit extraparlamentari a les Illes Balears s’expressi amb aquesta prepotència referint-se a unes forces polítiques que fins ara han tret representació, i d’una manera notable, a totes les convocatòries electorals municipals i autonòmiques. Com hem de llegir aquesta paradoxa? No us hi escarrasseu: no és una mostra de com de malament estan els polítics, sinó un signe inequívoc de com de fotut està el país. Aquí, mentre hi ha partits i ciutadans que malden per fer tot quant calgui per impedir una nova majoria absoluta del PP, n’hi ha d’altres que prefereixen fer política ficció i s’estimen més “mesurar forces”. És, dèiem, una qüestió d’actituds. Ignoren, i aquest és el drama, la descripció -lúcida, descarnada, dolorosa- del panorama que feia Pere Antoni Pons a un dels seus magnífics articles (DdB, 12 de novembre): “en aquests moments [el PP] és a punt d’assolir definitivament el seu objectiu: fer que qualsevol altra Mallorca sigui, per sempre més, inconcebible”. I continua, més avall: “L’únic futur real i realista, avui, és el que arriba fins a les eleccions autonòmiques del 2007. No més enllà, perquè serà llavors quan el PP rubricarà sense remei ni marxa enrera la seva propietat sobre el present i el futur de Mallorca, o, al contrari, perquè serà llavors quan aquells que aspiren a una altra Mallorca podran començar a posar-la en pràctica, a construir-la.”
Jo no ho sabria dir millor.
Bernat Joan i Marí ha dit
«Un plagi que plagui»
[Publicat a Diari de Balears 15.11.2006]
He d’agrair-li a en Miquel A. Maria que, a través del seu article publicat a Diari de Balears el 14 de novembre, m’hagi considerat digne de ser plagiat. Em plau el plagi, però em veig en l’obligació de fer-hi algunes puntualitzacions, tenint en compte que el plagi no constituïa un mer interès literari, sinó que anava destinat a mostrar suposades contradiccions en l’actuació del partit en el qual milit, a Mallorca. L’esmentat article, per començar, m’ha reafermat en una de les meues conviccions de temps ha: cada illa té les seues característiques eespecífiques, i el que ocorre en una de les Balears resulta del tot difícil d’extrapolar-ho a les altres. Que un article parlant d’un acord molt concret, portat a terme a Eivissa, permeti desqualificar l’actuació d’Esquerra a Mallorca, serà, idò, com a mínim, dubtós. Perquè tenim unes tradicions ben diferents, i perquè la nostra trajectòria, així mateix, ha estat diferent a cadascuna de les illes. A Eivissa, efectivament, anam camí d’articular un acord —batejat com a Eivissa pel Canvi— que pens que pot constituir una bona alternativa als dos partits polítics majoritaris: el PP i el PSIB-PSOE (fins ara, a Eivissa, més PSOE que no PSIB; ja veurem què passa en el futur). Eivissa pel Canvi, efectivament, es basa en una sana conjunció d’independents compromesos, i partits polítics (concretament ENE, EU i Esquerra). I per què ha funcionat, fins ara i tocam ferro, l’invent, a Eivissa, i no en canvi a Mallorca? Potser en Miquel A. Maria hauria d’anar a cercar les respostes en les condicions que s’han posat per a aquest acord. Anem a palms, i vegem quantes n’hi ha que coincideixin i quantes no.
a. La primera de totes les condicions, del tot necessària perquè Eivissa pel Canvi sigui efectivament un projecte novedós, ha estat que ExC no constitueix cap tipus de salvavides per a polítics amb problemes de flotabilitat. No tenim cap intenció de perllongar carreres polítiques esgotades ni d’oferir «mah de lo mihmo» a ningú. Hi haurà gent amb experiència, certament, però també una profusió de cares noves que, a més, ocuparan llocs ben destacats.
b. La segona és que, almenys pel que fa a la llista per al Parlament i a la llista del Consell, les persones que vagin davant seran independents, o gent acceptada per tots els partits polítics, sense fissures. Si hagués de fer, ara mateix, una aposta, diria que qui vagi davant no tendrà carnet de ningú. A Mallorca, que jo sàpiga, la voluntat del PSM i EU no ha estat la de cercar cap independent de consens per anar davant, acceptable per totes les formacions polítiques.
c. Majoritàriament, els independents d’ExC són realment independents. En el cas de Mallorca la majoria dels candidats proposats eren (i deuen continuar sent-ho, si no n’han estripat el carnet) d’una formació política concreta. He de reconèixer, fent un petit recés, que a Eivissa hi va haver també l’intent de convertir en independents els membres d’un dels tres partits polítics, però els altres vàrem deixar ben clar que, amb aquest tipus de mangarrufes, no hi jugàvem.
d. ExC ha sumat, fins ara i continuam tocant ferro, tothom progressista, nacionalista, ecologista, alternatiu. Hi tenim independents, hi tenim EU al complet, ENE sencera i Esquerra al cent per cent. Passaré de comentar la comparació amb Mallorca, tenint en compte el que ha ocorregut a l’interior del partit del senyor Maria.
e. Em costa molt pensar que ExC pugui tenir —continuant amb les comparacions— cap candidat o candidata a l’ajuntament d’Eivissa que estigui la meitat de tocat políticament que el candidat del Bloc a la batlia de Palma, o cap candidat (i encara, a Eivisa, no sabem qui serà) que usi l’espanyol com si fos un «Ciutadà» qualsevol dels nous renglers populistes unionistes al Principat.
f. Entre els partits polítics que donen suport a ExC no hi haurà primacies sense fonament ni desequilibris evidents. En canvi, pel que tenc entès (donat que no he participat directament en la negociació), a Mallorca hi havia la intenció de deixar Esquerra fora de l’ajuntament de Palma, fora del Consell i també, molt probablement, fora del Parlament (un quart lloc, ho sap el sr. Maria igual de bé que qualsevol observador mínimament atent, té moltes possibilitats de no entrar-hi). Què hi perd Esquerra, si fent part del Bloc no hi pot sumar res? I, encara, em queda una última pregunta: si el Bloc realment vol sumar i convertir-se en una alternativa política creïble, per quina raó s’ha relegat Esquerra d’aquesta manera? Si el nostre partit no pot sumar res enlloc, és ben lògic que opti per intentar mesurar les pròpies forces.