L’institut d’ensenyament secundari de Palma on impartesc classes acull bàsicament alumnat d’algunes de les barriades de la ciutat amb un índex d’immigració més elevat de totes les Balears. La majoria dels alumnes del centre tenen com a materna una llengua distinta del català. Predomina el castellà, però n’hi ha moltes més: àrab, llengües eslaves, xinès, portuguès, alemany… Tanmateix, la llengua d’ensenyament en aquest centre és majoritàriament el català.
Aquesta realitat objectiva és a l’arrel de l’argumentació de l’actual Govern de les Illes Balears del PP per justificar la seva croada “a favor del bilingüisme”. El conseller d’Educació, Francesc Fiol, el seu director general de política lingüística, Miquel Melià, i altres dirigents del Partit Popular, duen ja més d’un any apel·lant a la “realitat bilingüe” de la nostra societat per tal de justificar un profund canvi d’orientació en la política educativa. Un canvi no sols en relació a l’anterior legislatura del Pacte de Progrés, amb l’equip de Damià Pons al capdavant de la conselleria, sinó també, i això és més trist, en relació a la política educativa que el mateix PP havia desenvolupat anteriorment. Aleshores, en tot cas podíem acusar el PP balear de desídia, de no fer res per potenciar la normalització lingüística. Però és que ara assistim a una ofensiva clarament dirigida a aniquilar els tímids avenços aconseguits en vint anys d’autogovern.
El discurs del PP recorre als “drets individuals” per problematitzar i negavitzar l’ensenyament en català, fent-lo aparèixer com una imposició intolerable que atempta contra la llibertat de pares i alumnes. I com a solució a aquesta presumpta conculcació de drets, proposa que els pares puguin escollir la llengua en què els seus fills seran escolaritzats. De moment han posat en marxa una “experiència pilot” a alguns centres de Mallorca, i les darrers notícies que m’arriben apunten la possibilitat que també alguns centres educatius de Menorca experimentin aquest nou model. En qualsevol cas, la vocació és tendir cap a la generalització d’aquesta divisió de l’alumnat segons la llengua d’escolarització, català o castellà.
Les conseqüències que pot tenir aquesta endemesa són gravíssimes. Per començar, es fomenta que el català sigui percebut com un “problema”; en el millor dels casos, una assignatura que s’ha de superar… per perdre-la de vista quant abans millor. La majoria de crítiques que ha rebut aquesta “nova” política lingüística es fixen sobretot en els perjudicis que comportarà per a la normalització de la nostra llengua, posant en evidència el fals “bilingüisme” que impulsa aquest tipus de mesures, ja que en realitat el que es promou és la segregació lingüística a l’escola.
Però tot plegat té un efecte encara molt més pervers: en nom de la “no imposició de la llengua” i de la “igualtat”, en realitat s’està obrint la porta de la discriminació, s’està impulsant un sistema educatiu que fomentarà la desigualtat d’oportunitats. Perquè la igualtat ha de ser, sobretot, igualtat d’oportunitats. I ja em direu: estaran en peu d’igualtat, tindran les mateixes oportunitats dos alumnes que, al llarg dels seus anys d’escolarització, hagin seguit dos itineraris lingüístics distints? És totalment obvi, no caldria ni dir-ho, que tots els catalanoparlants som bilingües (tots coneixem el castellà), però que no tots els castellanoparlants dominen el català. El fet que tothom rebi l’ensenyament amb un mateix model lingüístic, amb predomini del català, no és una imposició, sinó ben al contrari, un requisit indefugible perquè tots els alumnes, amb independència de quina sigui la seva llengua materna, en acabar l’ensenyament obligatori tenguin plena competència lingüística en les dues llengües oficials del país i per tant tenguin, per exemple, les mateixes possibilitats (igualtat d’oportunitats) d’inserció en una feina que els exigeixi el coneixement d’ambdues llengües. La política lingüístico-educativa del PP, en definitiva, no és sols un atac frontal a la normalització del català, sinó un plantejament profundament antisocial, contrari als interessos dels castellanoparlants i, en especial, als dels seus fills que van a escola.
No sé si finalment es durà a terme aquest despropòsit. L’oposició des de tots els àmbits professionals de l’ensenyament ha duit el PP, almenys de moment, a matisar les seves intencions i a aplicar les primeres mesures del seu model amb més timidesa del que en un principi les seves declaracions feien tèmer. Però això no basta. Seria convenient que aquesta reivindicació no fos només cosa d’especialistes, sinó que implicàs tota la societat. Ens hi jugam massa: no es tracta sols de salvar el català, sinó sobretot la convivència social. No podem permetre que des de l’escola es fomenti una societat esqueixada, dividida per raons de llengua.