A un espot televisiu de la multinacional espanyola Repsol, emès fa aproximadament dos anys, deien sense embuts que “el principal objetivo de nuestra compañía es dar el mayor beneficio a nuestros accionistas”. Era l’època del desplegament internacional d’aquest i d’altres ex-monopolis públics (Telefónica, Endesa, etc.) i de la nova superbanca espanyola, l’època de l’emissió de milers d’accions borsàries per fomentar el capitalisme popular, l’època d’anunci de grans inversions a Amèrica Llatina… Vostè, benvolgut ciutadà, potser en va comprar algunes d’accions d’aquestes companyies. Si ho va fer, ja deu haver cobrat substanciosos dividends.
Però avui, per devers Argentina la cosa pinta lletja. Les imatges dels darreres esdeveniments a aquest país ens han amargat (o no?) el nostre opulent Nadal: comerços assaltats per les masses desesperades, gent esmaperduda perquè a la seva oficina bancària no li deixen treure els seus estalvis i no té res per menjar, manifestacions caòtiques i desordres públics… Idò si algú esperava que aquelles multinacionals espanyoles que s’han beneficiat de la política econòmica argentina dels últims anys mostrassin ara un mínim de comprensió pel patiment dels pobres argentins, anava ben errat de comptes. La preocupació fonamental del nou capitalisme espanyol transnacional és, en la línia d’aquell anunci televisiu, pels propis beneficis, i que ningú no els véngui amb sermons de moral. Si els argentins es moren de fam, o si pels Reis no han pogut comprar ni un trist trencaclosques als seus fills, és el seu problema. Ja hi faran alguna cosa les ONG, que per això hi són.
Un dels exemples que millor il·lustren aquesta reacció són els titulars d’aquests dies als butlletins oficials del nacionalisme econòmico-polític espanyol (em referesc a El País i El Mundo), que no tenen pèrdua: “Duhalde anuncia un plan proteccionista que perjudica las inversiones españolas”, “Las empresas españolas temen verse perjudicadas por las medidas de Duhalde”, “El Parlamento argentino aprueba un plan muy dañino para las empresas españolas”, “Aznar y Rato, atentos a las medidas «anti-españolas»”, “La pesadilla española de la pesificación”, “Riesgos para la banca española en Latinoamérica”. Tot això, degudament amanit amb la telefonada d’Aznar al nou president Duhalde, per demanar-li, en el millor estil del caciquisme decimonònic, qué hay de lo nuestro.
En canvi, he vist molt poca reflexió sobre les causes profundes de l’actual situació. Ni un comentari, per exemple, sobre el paper del Fons Monetari Internacional, autèntic autor de les nefastes receptes econòmiques que han estimulat l’especulació financera i han beneficiat els grans inversors internacionals, portant al mateix temps l’enfonsament de les petites economies domèstiques. És més fàcil quedar-se amb el judici fàcil de la incompetència dels polítics argentins. La culpa sempre la tenen els altres.
I vostè, respectable petit inversor, què farà amb les seves accions?