És possible una teologia feminista?

Era un dels darrers dies de curs, quan els alumnes ja havien acabat les classes i el professorat aclaríem papers (sempre papers, cada vegada més. En fi). A la sala de professorat parlàvem amb una companya de les coses que faríem durant l’estiu, i li vaig comentar que estava preparant una xerrada sobre teologia feminista que m’havia demanat el col·lectiu Alcem la Veu (1). Una altra companya, que teclejava a l’ordinador al costat nostre, també va alçar la veu:

—Teologia feminista? Un oxímoron!

Vam riure, i vam quedar que un dia en parlaríem, però el curs es va acabar sense haver-ne tingut ocasió. Reprendrem la conversa en tornar de vacances.

A veure: la seva reacció no em va estranyar. Com pot parlar de feminisme una religió que històricament ha tingut tants problemes amb la sexualitat i amb el cos, sobretot el de les dones? És concebible que la teologia cristiana pugui adoptar i assumir plantejaments de la teoria i la pràctica feministes?

Són interrogants gens banals. De la resposta que hi donis en depèn la possibilitat de continuar considerant-te cristià o cristiana si la igualtat de gènere t’importa. Perquè es tracta d’esbrinar si tot el llast patriarcal i androcèntric que arrossega l’Església forma part indissociable de l’ADN de la tradició judeocristiana, o si és el resultat d’un desdibuixament i una tergiversació dels valors originals del moviment de Jesús de Natzaret, alternatius al sexisme heteropatriarcal hegemònic que encara avui continua pesant en bona part de l’imaginari cristià i en les feixugues estructures eclesiàstiques.

Mary Daly, una de les pioneres de la teologia feminista, es va dedicar durant anys a aquesta qüestió… i va concloure que la cosa no tenia remei. Segons Daly, el cristianisme, si més no en la seva realització històrica, duu el masclisme incorporat de sèrie i ja no hi ha res a fer. Daly, que durant anys s’havia presentat com a teòloga feminista, hi va renunciar i va passar a identificar-se com a filòsofa feminista postcristiana.

Però altres teòlogues —de fet, la majoria—, amb la mateixa sinceritat de Mary Daly han resolt que l’Evangeli no té el pescat original del masclisme, sinó que en realitat són incompatibles, i que, per tant, resulta possible i necessari desfer el cristianisme d’aquesta cotilla. El treball d’aquestes dones consisteix a elaborar un nou relat, fidel als orígens i perfectament capaç de ser viscut avui en coherència des d’un posicionament feminista.

Ivone Gebara subratlla que aquesta tasca no és només acadèmica. La teologia feminista no pot ser com tantes altres teologies, exercicis purament intel·lectuals allunyats de la vida de les persones i les comunitats. Per Gebara, la teologia feminista ha de visibilitzar les problemàtiques reals i específiques que han d’afrontar les dones i acompanyar-les en la seva experiència de lluita, resistència i alliberament. Ivone Gebara trenca els dualismes: no hi pot haver distància entre espiritualitat i materialitat, perquè l’autèntica espiritualitat cristiana toca les profunditats de la materialitat de la vida, i perquè és aquesta materialitat, inclosa la corporalitat, la que ha de ser emancipada. Per açò mateix, Gebara no concep la teologia feminista com una singularitat dins la teologia, sinó com una part del moviment feminista, plural i divers. I per açò, de la mateixa manera que avui ja no parlam de feminisme sinó de feminismes, Ivone Gebara parla de teologies feministes en plural. Ella mateixa, que parla des de les perifèries urbanes empobrides del nord del Brasil, se situa en l’espai de l’ecofeminisme.

En definitiva, la teologia feminista existeix, i en la seva trajectòria de més de cinquanta anys ja suma una nòmina d’autores que han produït una obra extensa, rica i punyent. Encara és perifèrica, però ja no marginal ni anecdòtica. En tot cas, Mercedes Navarro Puerto, psicòloga, biblista i teòloga, lamenta que el treball de les teòlogues feministes sigui perifèric no només dins l’Església, sinó també dins el moviment feminista.

Navarro considera que el treball de les teòlogues feministes poc considerat per la majoria de feministes. Més encara, percep molta incomoditat en el feminisme davant el tema dones-religió. La postura de la major part de feministes, acadèmiques o no, diu Navarro, és combativa i agressiva, plena de tòpics i ignorant del moviment de dones dins el cristianisme en general i el catolicisme en particular. Per a Mercedes Navarro, és contradictori que per a moltes autores feministes compti més allò que diuen els clergues que allò que diuen, fan, estudien, debaten i publiquen un nombre incomptable de dones creients de tot el món. Això provoca que, a la pràctica, les nombroses publicacions de teologia feminista siguin llegides i debatudes únicament en els seus propis cercles.

Hartmut Rosa, el conegut sociòleg hereu de la teoria crítica que parla de l’acceleració i la ressonància en la societat contemporània, ha publicat un llibret titulat de manera provocadora A la democràcia li cal la religió urgentment, en el qual reivindica que les tradicions religioses, i per tant també la teologia, continuen tenint alguna cosa a dir al món, i que cal escoltar-les més enllà de les creences religioses de cadascú. De la mateixa manera, les dones creients i feministes demanen la paraula no només dins l’Església sinó també dins el moviment feminista. Ignorar-les, silenciar-les o menystenir-les és l’actitud més antifeminista que hom pot tenir davant la seva demanda.

(1) Aquesta xerrada va tenir lloc dia 3 d’abril al pati de Santa Clara de Ciutadella. Si algú hi té interès, està disponible a la xarxa: https://youtu.be/GN1LO8lNMAk

[Article publicat a Revista Posidònia el 3 d’agost de 2026)