Pacients de segona

Pacients a la sala d’espera de Son Espases

Servidor, que ja ha posat un sis davant la xifra que diu la meva edat, fins ara li he sortit barat al sistema públic de salut. Si compt totes les atencions, proves, tractaments i intervencions que m’han fet al llarg de la vida, com que afortunadament no han estat gaires, el balanç econòmic li surt favorable a l’IB-Salut. Però no ho negaré: he començat a tenir cosetes. Foteses sense importància, peces que desgasten per l’ús continuat de la maquinària. I com que val més prevenir que guarir, he començat a passar unes quantes itevés.

Entre els metges que m’han visitat n’hi ha hagut un parell de sud-americans amb qui no he tingut cap problema quan m’hi he dirigit en català. Ells em responen en castellà sense fer-ne cap problema, ni jo tampoc. A la segona visita, un d’aquests metges es va animar a xampurrejar en català, i el vaig animar a continuar perquè ho feia beníssim.

La Carta de drets i deure de l’usuari de la sanitat del Govern em diu que tenc dret a obtenir informació, verbal i per escrit, en un llenguatge comprensible i en la llengua oficial de les Illes Balears que triï. Als metges que m’han atès no els he demanat res més que el que han fet: que m’entenguin quan em dirigesc a ells en català. Moltes gràcies. Però al sistema públic de Salut, a l’administració sanitària, sí que li deman –li exigesc– que la documentació em sigui lliurada en català: escrits de citació i derivació, informes de diagnòstic, consentiments informats, resultats d’analítiques, instruccions sobre la medicació, consells terapèutics. Idò no. Impossible.

Ho he demanat unes quantes vegades al personal sanitari o administratiu que m’ha atès, però em diuen que el sistema informàtic escriu en castellà. Em va passar pel cap si podia tractar-se d’una teràpia de prevenció de les funcions cognitives: et donen papers en una llengua que no és la teva per fer treballar les neurones. Però ho vaig descartar ràpid. Com que tots els ciutadans i ciutadanes som iguals, si aquesta fos la raó, als pacients en castellà els donarien els papers en català i resulta que no.

Em vaig decidir a presentar una queixa formal al Servei d’atenció a l’usuari. Els vaig dir que, de manera invariable, tota la documentació que se’m facilita per qualsevol gestió de salut és en castellà i, apel·lant a la Carta de drets i deure, els pregava que, de la mateixa manera que sense demanar-me res abans, fins ara s’ha emès tota aquesta documentació en castellà, a partir d’ara, sense que tampoc ho hagi de demanar expressament, tota la documentació em sigui lliurada en català.

La resposta em va arribar tan sols una setmana més tard. En açò sí que van ser eficaços, però en la resolució de la queixa, no. Em diuen que, lamentablement (ho lamenten ells o som jo que ho he de lamentar?), no ho poden garantir, i em donen deures: que sigui jo qui sol·liciti la traducció dels informes, els historials i qualsevol altra documentació que no rebi en català. És a dir, de tots. Com que parlam de salut i un dia la cosa podria ser greu, tenen l’amabilitat d’afegir que la traducció es durà a terme amb la màxima diligència possible, com qui diu ‘faci l’esforç de no morir-se abans’. Llavors s’estenen a argumentar la negativa: “El sistema informàtic actual no permet seleccionar l’idioma de generació de documents, i molts es creen de manera automàtica, sense que en puguem disposar en ambdós idiomes”. Ara és clar que el sistema informàtic pateix una al·lèrgia o una intolerància a la ce trencada i a la ela geminada.

Al darrer paràgraf em diuen que alguns professionals no tenen el nivell de català necessari per redactar els informes en aquesta llengua. Ai, curiós. No són els actuals governants els que han eliminat el requisit de català? Entenc i compartesc que davant la manca de personal que afecta el sector sanitari s’hagin de fer excepcions temporals per cobrir llocs de treball sensibles, i és per açò mateix que no he demanat als metges que m’han atès que es dirigeixin a mi en català, ni que siguin ells els que hagin d’escriure els informes en català. De fet, no he demanat res als metges: ho deman a l’IB-Salut, a la institució, al sistema públic que estic pagant. I és aquest, i no els metges, que em dona carabasses.

Tècnicament és impossible, diuen, però en realitat no és una disfunció informàtica, sinó un problema de salut. El sistema pateix una malaltia degenerativa que, com és propi dels mals d’aquesta mena, cada vegada va a pitjor. Es perden les capacitats motores, cognitives i sensorials. El sistema s’oblida de fer coses bàsiques, va perdent la memòria i les habilitats, fins que algunes funcions no es poden recuperar mai més.

Deixa un comentari