La guerra iniciada el passat 28 de febrer amb els atacs a l’Iran dels Estats Units i Israel, cada dia que passa presenta unes conseqüències més amples i greus i un desenllaç més incert. Els governs promotors d’aquesta guerra l’han justificada com una guerra preventiva justa, necessària i inevitable. Però l’anàlisi que hem fet des de Justícia i Pau Menorca a partir de la Doctrina Social de l’Església (DSE) no duu precisament a aquesta conclusió, sinó més aviat a la contrària.
La DSE estableix cinc requisits perquè una confrontació armada sigui justificable, en el benentès que mai no es podrà parlar de “guerra bona”, sinó únicament d’ús legítim de la força. Aquests requisits són:
- Que s’hagi produït una agressió i que per tant l’ús de la força sigui defensiu.
- Que el dany causat per l’agressor sigui durador, greu i cert.
- Que tots els altres mitjans per posar fi a l’agressió hagin resultat impracticables o ineficaços
- Que es donin les condicions serioses d’èxit
- Que l’ús de les armes no comporti mals i desordres més greus que el mal que es vol eliminar.
La nova guerra iniciada pels EUA i Israel no reuneix cap d’aquests requisits mínims imprescindibles per poder ser considerada com una guerra justificable. Es basa en una premissa de guerra preventiva sense consens, al marge del dret internacional, i sense que s’hagin esgotat els mitjans pacífics internacionals. No es donen unes condicions serioses d’èxit ni la proporcionalitat exigible, i les conseqüències globals, dintre i fora de l’Iran, per la seva imprevisibilitat, superen qualsevol benefici segur per al bé comú internacional.
Des del mateix dia de la seva elecció, el papa Lleó XIV ha parlat insistentment sobre l’exigència de multiplicar els esforços per aconseguir “una pau desarmada i desarmant”. La pau és, probablement, el tema més recurrent de les seves al·locucions en els àmbits més diversos. El papa ha afirmat en repetides ocasions que no es pot pretendre construir la pau sobre les runes de la dignitat humana ni sota el pretext de la seguretat preventiva, recordant-nos que el futur no es conquereix amb armes, sinó amb el coratge de seure a la taula de negociació.
El discurs del Sant Pare pronunciat l’octubre de 2025 en la trobada internacional de pregària per la pau de la Comunitat de Sant’Egidio, celebrada junt a líders d’altres religions d’arreu del món, ressona, en el context actual de la guerra d’Iran, com una crida profètica. Deia Lleó XIV: “El món té set de pau, necessita una veritable i sòlida era de reconciliació que posi fi a la prepotència, a l’exhibició de la força i al desinterès pel dret. Prou ja de guerres!”. I en el mateix discurs, com si preveiés que algun líder mundial voldria utilitzar la religió i el nom de Déu per justificar les seves aventures bèl·liques, el papa Lleó citava el seu antecessor Francesc per proclamar: “Ai d’aquells que intenten arrossegar Déu a participar en les guerres! Faig meves aquestes paraules, i repetesc amb força: la guerra mai no és santa, només la pau és santa, perquè és la voluntat de Déu.”
Davant l’abisme del nou conflicte encès a l’Orient Mitjà, ens unim a la crida urgent que el Papa Lleó llençava durant el res de l’Àngelus a la plaça de Sant Pere el passat 15 de març: “Que cessi el foc. Que es reobrin les vies del diàleg. La violència mai no podrà dur a la justícia, a l’estabilitat i a la pau que els pobles esperen.”
(Qui estigui interessat en l’anàlisi completa que hem fet des de Justícia i Pau, ho pot consultar al web del Bisbat de Menorca.)
(Publicat al diari Menorca dia 25 de març de 2026)
Deixa un comentari