La redacció de L’Altra Mirada em demanava un article sobre la història del moviment pacifista a Menorca. Sense haver pogut fer la recerca necessària per reconstruir el seu recorregut amb un mínim acceptable d’exhaustivitat, he optat per atendre’m a allò que tenc documentat en el meu arxiu personal, és a dir, a les accions pacifistes en les quals, d’una manera més directa o més indirecta, he participat.
Mentre repassava les fonts i rellegia papers no m’he pogut abstreure de la violenta actualitat del món, amb Gaza i Ucraïna com a punts focals. Des d’aquesta perspectiva em deman què en queda del moviment pacifista. No per fer cap cant nostàlgic, sinó per mirar endavant. Sense optimisme, però amb esperança.
Els objectors de consciència i el pacifisme transversal
L’any 1979, en Toni Timoner, d’Alaior, va ser el primer menorquí a declarar-se objector de consciència per les seves conviccions pacifistes. Al cap de poc el va seguir en Tomeu Pons, de Ferreries, i després n’hi va haver uns quants més (fins aleshores els únics objectors havien estat els Testimonis de Jehovà). Al capdavall, no van ser molts, però van exercir un gran impacte entre els joves de Menorca. En Toni Timoner m’explica que finalment no els van jutjar i empresonar perquè es van beneficiar de l’amnistia derivada de l’aprovació de la llei reguladora de l’objecció de consciència.
El seu testimoniatge va influir i donar embranzida al discurs pacifista que ja impregnava molts grups i entitats de Menorca. Encara recordam els cinefòrums amb la pel·lícula Johnny cogió su fusil, activitats de conscienciació amb els referents de Mahatma Gandhi, Martin Luther King o Rigoberta Menchú, la pedagogia de la no-violència de Lanza del Vasto. Les xerrades d’aquells joves valents que no tenien por d’anar a la presó per coherència amb les seves conviccions antimilitaristes tenien un punt d’excitant.
En aquells anys, més enllà de l’activisme del Moviment d’Objectors de Consciència (MOC), el pacifisme es manifestava com un corrent transversal que impregnava les diferents lluites socials. A finals dels 70, el pacifisme es veia present en l’acció sindical, en l’ecologisme i el feminisme, en l’escoltisme i els grups de joves cristians, i en les xarxes de solidaritat amb els pobles del Sud. El denominador comú era universalista: ser pacifista significava rebutjar tota guerra, vingués d’on vingués, denunciar la carrera armamentística tant de les potències occidentals liderades pels EUA com les del bloc comunista encapçalat per l’URSS. L’ideari pacifista sostenia, a la manera gandhiana, que no hi ha un camí cap a la pau, sinó que la pau és el camí.
Anys més tard, un cop aprovada la llei reguladora de l’objecció de consciència i la prestació social substitutòria, el MOC va tenir continuïtat donant suport als insubmisos, joves que no volien fer la mili però tampoc la prestació social substitutòria. Els insubmisos no acceptaven una sortida individual, sinó que, adherits al pacifisme universalista, rebutjaven tot l’entramat militarista.
Anti-OTAN
El 1982, en una de les darreres iniciatives del govern de la UCD presidit per Calvo Sotelo, el Congrés de Diputats va aprovar l’adhesió d’Espanya a l’OTAN. L’esquerra hi va votar en contra, PSOE inclòs. Però quan aquell mateix any Felipe González va guanyar les eleccions, ara dic blat, ara dic ordi: va mantenir Espanya dins l’OTAN i va anunciar un referèndum… que se celebraria quatre anys més tard, el temps necessari per emprar tots els recursos i ressorts possibles per fer capgirar el parer d’una massa suficient de l’electorat i romandre dins l’OTAN.
Un any abans s’havia format a Maó el col·lectiu de joves ‘Grup Neptú’ arran d’una notícia publicada per mitjans estatals, i mai desmentida oficialment, sobre el projecte de crear una base de submarins de l’OTAN al port de Maó.
El Grup Neptú no va tenir continuïtat perquè el 1982 es va crear la primera gran plataforma pacifista a Menorca: la Coordinadora per la Pau i el Desarmament. Formada per un ampli ventall d’entitats de caràcter molt divers, aglutinaria tota la mobilització anti-OTAN a Menorca fins a la celebració del referèndum. La llarga campanya cap al referèndum tenia a Menorca un lloc concret que exemplificava contra què lluitàvem: la base militar nord-americana de s’Enclusa, al terme de Ferreries. La incidència de la Coordinadora va ser clau perquè a dos pobles de Menorca, Ferreries i Fornells, guanyés el NO en el referèndum de 1986, i que en general el percentatge del NO fos superior que al conjunt de les Balears i d’Espanya.
És interessant observar que, si bé la Coordinadora es va formar per una causa concreta com era la campanya anti-OTAN, el seu discurs no es limitava a aquest objectiu, sinó que mantenia el discurs del pacifisme d’abast universal: la sortida de l’OTAN era només una passa dintre de la causa general per acabar amb la cursa armamentista, per l’aposta de la resolució no violenta dels conflictes i el dret dels pobles a viure en pau, al marge de qualsevol bloc militar.
Crisi(s) a l’Orient Mitjà
Dia 16 de gener de 1991, el sopar anual del PSM en la vigília de la Diada nacional de Menorca, que se celebrava a un restaurant de Ciutadella, es va acabar en sec quan vam saber que l’aviació nord-americana havia començat a bombardejar l’Iraq. Dotze anys més tard (2003) la invasió nord-americana de l’Iraq amb el suport d’altres països (impossible no recordar la patètica exhibició del trio de les Açores) representava el punt culminant d’una escalada bèl·lica que, si alguna cosa va aconseguir, va ser aprofundir la inestabilitat de tota la regió i sumir-la en el caos.
El “No a la guerra” faria la volta al món. A Menorca, com a molts altres llocs, el febrer de 2003 es va viure la manifestació pacifista més massiva de la història. Però molts observadors han apuntat un canvi de paradigma: l’onada contra la invasió de l’Iraq tenia un caràcter essencialment reactiu i particularista. Molts activistes que protestaven contra la invasió de l’Iraq ja no defensaven que tots els conflictes armats fossin erradicats, sinó que condemnaven aquella guerra específica per injusta, per estar basada en mentides, i perquè el mòbil era la voracitat pel petroli. El pacifisme més radical s’havia encongit, i guanyaven terreny el pragmatisme i el revisionisme: te’n recordes quan defensàvem la pau universal? Que ingenus que érem, que naïfs, que hippies…
Ucraïna, la pedra dins la sabata
El 24 de febrer de 2022 Rússia va envair Ucraïna, començant el conflicte militar en territori europeu més gran d’ençà de la Segona Guerra Mundial. A diferència del que va passar el 2003 amb l’Iraq, no s’han produït grans mobilitzacions al carrer, malgrat l’impacte de la invasió, l’enorme suport institucional al govern de Zelenski, i l’estatut privilegiat de la població ucraïnesa refugiada als estats de la UE.
Aquest conflicte té moltes implicacions que han deixat el pacifisme en una posició incòmoda. Simplificant molt, podem dir que s’ha dividit entre els que mantenen la condemna radical a tota guerra i aquells que prioritzen el dret dels ucraïnesos a resistir i defensar-se fins on faci falta. El resultat és un moviment en tensió, menys visible, i amb menys capacitat de mobilització, en què el discurs universalista a favor de la pau sembla diluir-se davant la urgència d’una solidaritat immediata amb l’agredit.
Per acabar-ho de complicar, els partidaris d’un reforçament de la defensa europea es troben ara amb un Trump desfermat que duu les seves exigències fins al paroxisme: els estats europeus han d’incrementar el seu pressupost militar… invertint en la indústria militar nord-americana i reforçant una OTAN que es plega a les erràtiques vel·leïtats del president nord-americà. Davant això algunes veus comencen a parlar d’un sistema defensiu europeu al marge de l’OTAN, potser recuperant l’extinta i mai desenvolupada UEO. No per pacifisme, sinó perquè la nova carrera armamentista europea, considerada inevitable, almenys es desempallegui del molest Trump.
Gaza, focus i esperança
La brutalitat de la guerra d’Israel contra Gaza ha motivat l’emergència de noves plataformes de solidaritat amb el poble palestí a Menorca. El Comitè per Palestina convoca la població a fer deu minuts de silenci cada dissabte a les escales de la plaça del Carme de Maó. La Taula per Palestina ha començat a promoure accions davant l’emergència ètica global que suscita el genocidi israelià contra la població de Gaza. La persistència i l’imparable embrutiment de l’agressió israeliana han afavorit que les accions al carrer comptin amb la participació d’un nombre cada vegada més gran de gent.
Però la guerra de Gaza, com la d’Ucraïna, posa en tensió el moviment pacifista. La condemna del genocidi d’Israel és unànime, però hi ha veus que reclamen una major claredat en la diferenciació entre Hamàs i el poble palestí. Alguns alerten que aquesta falta de claredat dona ales al discurs de la dreta, que, de manera oportunista, acusa el moviment solidari amb el poble palestí no de defensar la pau sinó de donar suport a un dels dos bàndols en conflicte. Com si fos una guerra entre iguals.
Per les festes de Sant Bartomeu, la parròquia de Ferreries va penjar la bandera de Palestina al costat de la del sant a les finestres de la rectoria, i va publicar un missatge a les xarxes socials: “Ens solidaritzam amb Palestina i amb totes les víctimes de les guerres”. El 23 d’agost la bandera va lluir durant el jaleo, però durant la nit algú va aprofitar la fosca per enfilar-se i arrabassar la bandera de Palestina. Els primers dies de setembre, el rector Joan Febrer publicava un escrit al full parroquial que recupera de manera explícita les aspiracions universalistes del moviment pacifista: «En la meva intenció, penjar aquesta bandera volia ser un recordatori solidari del drama que pateix el poble de Palestina que veu amenaçada la seva supervivència com a poble a causa de la guerra genocida duita a terme pel govern d’Israel (…). Si la pau no neix de la victòria del més fort sinó que és fruit de la justícia i la reconciliació, quin camí més difícil el d’una pau justa i duradora!».
Menorca per la pau
Fa devers un any s’ha activat la Plataforma Menorca per la Pau, formada per una trentena d’entitats, col·lectius i persones a títol individual. D’alguna manera reprèn la tasca de la Coordinadora per la Pau i el Desarmament dels anys vuitanta. Els seus objectius són denunciar i oposar-se a la presència de l’OTAN a Menorca, a l’ús militar de la base naval de Maó, i a la possibilitat que l’illa esdevingui un punt logístic permanent o una base d’operacions. S’oposa a l’escalada bel·licista i a la nova militarització, i reclama transparència a les institucions, especialment al Ministeri de Defensa, sobre les autoritzacions que permeten l’arribada de vaixells militars i l’ús dels ports.
La Plataforma ha convocat ja algunes manifestacions per expressar el rebuig a l’arribada de vaixells de l’OTAN, ha promogut intervencions en plens municipals per presentar mocions contràries a la presència militar, i altres accions puntuals. També dona suport a les convocatòries Comitè per Palestina i a la Taula per Palestina.
Menorca per la Pau just ha començat a caminar, però vol ser un espai permanent, no dedicat només a una causa particular. Encara s’està forjant, però té l’oportunitat de ser l’actor de referència en el moviment pacifista menorquí, donant-li visibilitat, cohesió i capacitat de pressió davant els poders públics.
La cruïlla
Les tensions que ha viscut i viu el moviment pacifista no són cap feblesa, sinó la prova que el pacifisme continua viu i amb capacitat de moure —i somoure, i commoure— la societat menorquina. Però si volem que aquest moviment tingui futur, cal recuperar l’alè universalista que articuli i doni coherència al discurs, més enllà de cada causa concreta. El discurs pacifista ha de penetrar dins les organitzacions socials i polítiques com una alternativa capaç de donar arguments sòlids a la lògica del diàleg i la justícia enfront de la nova carrera armamentista que ja ha començat. La causa pacifista no pot ser només la denúncia de guerres d’agressió concretes, sinó un eix ineludible i indestriable de les altres causes en què ens jugam el futur del planeta: l’emergència climàtica, la superació del règim neoliberal i la justícia global, per fer possible un món desarmat de pobles lliures.
[Article publicat a la revista L’Altra Mirada, n. 111, desembre 2025. Podeu accedir al nombre sencer de la revista]
Deixa un comentari