L’economista austríac Fred Hirsch, figura clau i precursor fonamental de l’economia ecologista, a la seva obra més coneguda, Els límits socials del creixement (1976), va encunyar el concepte de positional goods –béns posicionals, o béns d’estatus– en oposició als béns materials: mentre que aquests darrers són aquells que permeten satisfer les necessitats, els béns posicionals serien aquells que, per la seva escassetat i preu elevat, són de consum exclusiu per part dels individus més rics, que els compren per significar-se i posicionar-se socialment.
El terme va fer fortuna i ha estat recollit per molts autors que han desplegat les implicacions d’aquest concepte. Un d’ells és el politòleg nord-americà William E. Connolly, que distingeix dos tipus de béns posicionals: aquells que només limiten el seu accés a qui els pugui pagar, i aquells altres que, malgrat que el seu gaudi és escàs i reservat a les classes altes, generen conseqüències que hem de pagar entre tots. Els primers són socialment innocus o de baix impacte, però els segons augmenten la desigualtat.
El segon exemple de Connolly és tota una altra cosa: són els SUV, els tots terrenys de ciutat. La indústria automobilística els va introduir per esquivar normatives d’emissions i seguretat. Abans del seu abaratiment i proliferació, els SUV van ser un cas típic de bé posicional carregat d’externalitats: la seva incorporació a les ciutats i a les carreteres va comportar la necessitat d’eixamplar l’amplada dels carrils, van augmentar les emissions de CO2, i es va incrementar la gravetat dels accidents. No per als que anaven amb un tanc presumit, és clar, sinó per als altres que circulaven amb un d’utilitari. Els departaments d’infraestructures i de trànsit van engreixar els seus pressuposts per donar resposta a les implicacions de la major presència de vehicles pesants en el trànsit urbà i interurbà. Per a Connolly, aquest tipus de béns posicionals augmenten la despesa per a tothom sense que se socialitzi l’avantatge del seu gaudi.
Un exemple paradigmàtic és l’increment de l’aviació privada. L’augment exponencial de vols de jets privats als nostres aeroports és, segurament, la màxima expressió d’un bé posicional extrem. I mentre les administracions fan campanyes per conscienciar-nos que hem de reciclar i reduir la nostra petjada de carboni, una minoria consumeix en vint minuts de vol més CO2 que un ciutadà mitjà en tot un any. I Aena no para d’advertir-nos que l’increment del trànsit aeri obligarà a ampliar els aeroports, que no pagaran els usuaris dels jets sinó nosaltres.
I l’habitatge, és clar. Tractat pels poders públics com una mercaderia, és el darrer bé material convertit en bé posicional, i cada cop més exclusiu. L’escassetat, el valor de distinció i l’exclusivitat de determinades zones empenyen el preu de tots els habitatges cap amunt. I la turistització dels pobles i les ciutats, amb un radi que cada vegada s’eixampla més a partir dels nuclis històrics, provoca un efecte parc temàtic sense marxa enrere, amb la pèrdua de la vida comercial de barri i la seva substitució per negocis que donen servei als visitants, no als locals.
El port d’arribada d’aquest viatge és la conversió de les Illes Balears, senceres, en un enorme, desbocat i obscè bé posicional. Finalment podrem complir el somni de ser una destinació de qualitat: una qualitat tan alta que el preu de l’entrada inclou la nostra pròpia expulsió. No ens podem queixar: ens gastam una fortuna en infraestructures i serveis per als que ens visiten que, quan hàgim de partir de ca nostra per no poder pagar el lloguer, podrem dir amb el cap ben alt que hem viscut una temporada a la millor residència privada del Mediterrani.
[Publicat a l’Ara Balears dia 31 de gener de 2026]
Deixa un comentari