La fatal notícia de la mort de Cipriano Marín ens ha deixat trasbalsats a tots els qui l’hem tractat. La seva llarga trajectòria com expert en patrimoni mundial i en projectes culturals s’ha estroncat de cop, i ens ha deixat orfes de la seva amistat i saviesa. Ara mateix se’m fa difícil posar paraules a tot que en Cipriano ha significat, per mi personalment i per Menorca, però els sentiments de gratitud i reconeixement m’empenyen a escriure aquestes línies.
El juliol de 2017 la UNESCO va decidir que la Menorca Talaiòtica encara no estava preparada per ser inscrita a la llista del Patrimoni Mundial. Va ser al mateix temps una mala notícia i un esperó: ens deien què estava malament, què s’havia de millorar, i estàvem decidits a fer-ho. Per assolir l’èxit, necessitàvem un guia experimentat, fiable, acreditat. I mentre cercàvem, el director general de Patrimoni Cultural de Canàries ens va suggerir el nom de Cipriano Marín: ja coneixia Menorca, ens va dir, perquè més de vint anys enrere ell mateix havia coordinat l’expedient de la Reserva de la Biosfera. No hi podia haver una referència millor. Li vam proposar el repte, i en Cipriano va acceptar.
Des del primer moment va revolucionar els treballs de la candidatura de Menorca Talaiòtica. Començàvem un viatge que duraria sis anys. Sota el seu guiatge —intens, atent a tots els detalls, perfeccionista en la forma i el contingut—, l’equip ample i plural dirigit per Cipriano Marín va reformular de dalt a baix l’antic expedient fallit, i vam assolir la fita cobejada de veure la Menorca Talaiòtica inscrita en la llista del Patrimoni Mundial. Era el segon èxit de Menorca davant la UNESCO dirigit per Cipriano Marín: l’any 1993 la Reserva de Biosfera, i el 2023 Patrimoni Mundial.
Menorca li deu molt, moltíssim, a Cipriano Marín. No podem saber si sense ell aquestes dues fites extraordinàries s’haurien assolit. Però sí sabem que, amb ell al capdavant, aquests dos projectes han estat coronats amb felicitacions i reconeixements per la qualitat del treball realitzat.
Però darrere l’expert exigent i rigorós, darrere el consultor experimentat en desenes de projectes exitosos arreu del món, darrere el líder que feia molta feina i en feia fer molta més, hi havia l’home, l’amic, el company de camí. Feliç cada vegada que venia a Menorca i podia anar a menjar uns calamars plens, un perol al forn de patata i tomàtic, i un ginet per fer passar avall. Sempre proper i amatent a totes les persones amb qui treballava, va bastir una relació d’amistat que traspassava l’estricta relació professional.
El dolor per la seva pèrdua es fa encara més punyent per les circumstàncies en què fa uns mesos va finalitzar la seva relació amb Menorca. La seva coherència i honradesa el van dur a dimitir del Consell Científic de l’Agència Menorca Talaiòtica, per discrepàncies amb el rumb que ha agafat aquest projecte després de l’èxit de la declaració de la UNESCO. Abans d’avalar unes decisions que no podia compartir, va preferir fer-se a un costat i posar punt i final a una llarga i fructífera etapa de suport a la cultura i el patrimoni de Menorca.
Els seus amics, que som molts, el recordarem i l’enyorarem. Però és tot Menorca la que té un impagable deute de gratitud amb aquest illenc vingut del sud que ha estimat Menorca amb seny i passió. Descansi en pau.