Sabem que el relat dominant sobre el nostre passat és una història d’homes, en el qual les dones han estat ignorades o amagades, i que cal fer molta feina per corregir aquest biaix, incorporant la perspectiva de gènere a la memòria col·lectiva. Però ara sembla que no tenim el vent tan a favor. Ens preocupa com podem combatre l’auge dels discursos reaccionaris i misògins que sostenen que tot això és una moda passatgera, que ens hem passat de frenada i que convé tornar a la ‘normalitat’.
Diria que necessitam menys etiquetes, menys paraules màgiques i menys eslògans, i més incorporació de la perspectiva de gènere amb coses concretes, visibles, tangibles. No parlar tant de la necessitat de recuperar la memòria de les dones, com recuperar-la. No dir tant que hem de treure de l’oblit el llegat menystingut de les dones, com contar històries concretes que ens les mostrin, i que ens les facin conèixer i valorar.
Això és el que fa, d’una manera atractiva i plena d’imaginació, l’equip del Museu de Menorca. L’exposició Així sona Menorca, que podeu visitar durant tot aquest any, dedicada a la història de la música a la nostra illa, n’és un bon exemple.
Al costat d’aquest retrat, una vitrina mostra un salteri de veritat, preciós, que fa que el visitant es demani com sonava aquest instrument. Doncs bé, la comissària de l’exposició, la musicòloga Laura Triay, i el seu equip, han estirat molts de fils per poder-nos regalar, dissabte passat, un concert de salteri al claustre del museu, a càrrec de Franziska Fleischanderl, investigadora i una de les intèrprets d’aquest instrument més importants del món. Una autèntica delícia.
Franziska Fleischanderl va explicar que gràcies al retrat d’Àngela Seguí s’ha pogut saber amb total exactitud com era i com es col·locava al dit el didal per polsar les cordes del salteri. A més de peces de compositors de referència, que Fleischanderl va executar de manera brillant, també vam poder escoltar una col·lecció de petites danses per a saltiri composades o arranjades a Menorca el segle XVIII. Aquesta música, que havia dormit en silenci dins un calaix durant més de dos-cents anys, ha reviscut gràcies a la recuperació que n’ha fet Laura Triay després d’haver descobert les partitures escrites a mà a l’Arxiu. Potser són peces que interpretava Àngela Seguí Poly a ca seva. I la perla del concert, el moment que va tocar la fibra de la gent, va arribar quan na Laura Triay va llegir la lletra d’una de les cançons recuperades:
.
Aquesta lletra, popular i senzilla, ens parla d’una dona que potser va ser obligada a fer-se monja per la seva família, com era comú en l’època. Només el fet de conèixer aquesta lletra, sense que ens expliquin res més, funciona com un antídot davant aquell tòpic que diu que no es pot jutjar amb ulls d’avui el que succeïa en una altra època. No, no hi ha cap anacronisme en afirmar que hi havia dones ben conscients del seu menysteniment i la seva submissió –al marit, a son pare–, i que les rondalles i cançons de la cultura festiva popular eren un vehicle possible, subtil però poderós, per expressar crítiques socials en un context en què la llibertat d’expressió era limitada i reprimida.
Ens costa trobar la manera de fer front als discursos antifeministes que qüestionen o menystenen els avanços aconseguits en la incorporació de la perspectiva de gènere. I quan detectam aquests prejudicis en joves i adolescents ens posam les mans al cap, amb raó. Pens que recórrer a la racionalitat dels conceptes, a un discurs ètic més o menys teòric, no funciona. Per contra, vull creure que quan ens expliquen històries, quan dones d’avui ens mostren la seva complicitat amb la vida –real, concreta, propera– de les dones d’ahir, tenim més opcions de generar un mínim d’empatia que doni alguna possibilitat a la transformació de la mirada.