D’aquí a no res tornarem a celebrar (?) el Dia de les dones, i com cada any hi tornarà a haver algú que dirà que no és un dia a l’any que ho hauríem de celebrar (?), sinó cada dia. L’any passat un cartell d’un ens públic ho reivindicava amb el lema ‘Totes les dones, tots els drets, tots els dies’. Però tot indica que els bons propòsits que proclamam cada 8 de març s’assemblen massa als que ens feim quan comença l’any, que caduquen més ràpid que un iogurt.
No fa gaires anys, la batlessa d’un municipi de Menorca deia que el seu ajuntament estava compromès a reparar el greuge de les poques dones a qui s’havia dedicat un carrer. Però crec que des d’aleshores ençà aquest municipi no ha posat el nom de cap dona a algun carrer, sigui nou de trinca o rebatejat. I si ens miram en conjunt els vuit municipis de l’illa el resultat és simplement patètic, perquè el dèficit històric que de paraula tothom reconeix no ha estat esmenat per cap acció mínimament significativa.
Miquel López Gual i Tomeu Obrador Cursach van publicar, l’agost de 2024, un article ben interessant a la revista Posidònia. Es titulava Carrers i noms: un passeig per l’espai públic de Maó. S’hi demanaven què hi ha darrere el nom dels carrers i places dels nostres pobles: qui ho va decidir, quins interessos ho van motivar, quan i per què un carrer ha canviat de nom. Entre altres qüestions, els autors observaven l’absoluta irrellevància de les dones en el nomenclàtor de carrers i places de Maó.
Descomptats els noms de marededeus, sants i santes, que formarien una categoria especial, Maó té 55 carrers dedicats a homes, i tan sols vuit de dedicats a noms femenins. I dic noms femenins perquè el camí de na Ferranda, el carrer de les Bruixes i el camí de na Famosa, entre d’altres, no sé si poden ser considerats dedicatòries a la memòria d’una dona, més aviat no. En tot el municipi de Maó, que suma un total de 394 vies públiques, únicament hi ha dues dones concretes, menorquines totes dues, que hagin merescut que se les recordi a les plaques d’un carrer: Maria Lluïsa Serra, arqueòloga, i Pilar Alonso, cantant.
Fent una volta pels altres municipis la cosa no millora gaire, quan no empitjora. Es Migjorn Gran no té cap via dedicada a una dona. Alaior només una, dedicada a una dona inexistent, la Núvia d’Algendar, protagonista de la coneguda llegenda. Es Mercadal només ha dedicat un carrer a una urbanització a una senyora anglesa, Susie Hodson, que devia tenir alguna cosa a veure amb el desenvolupament d’aquest nucli turístic. Ferreries recorda tan sols la biòloga Maria Àngels Cardona. Es Castell serva la memòria d’una mestra d’escola, Maria Sanz Amantegui, i d’una benefactora
social filla del poble, Antònia Orfila. A Sant Lluís es recorden únicament de la mestra d’escola Teresa Pons Cardona. I a Ciutadella, que és el municipi amb més vies públiques de l’illa gràcies a les moltes urbanitzacions que té, només hi trobam vuit dedicatòries a dones, algunes de les quals, com la reina Elisabet II i la princesa Joana, no signifiquen res per a la memòria col·lectiva popular. Si ara visquéssim una època de desenvolupament urbanístic (la creació dels habitatges que ens fan falta com l’aigua podria semblar un context propici, però aquí l’únic que borina és la Sareb per vendre el que ja té al millor postor), podríem confiar que algun carrer nou ens deixondís la memòria de les dones que hem amagat o oblidat. Però els precedents no conviden a l’optimisme. En el darrer desenvolupament urbanístic que s’ha fet al nucli urbà de Maó, als terrenys de darrere l’antic quarter de Santiago, l’Ajuntament va decidir dedicar els nous carrers a persones que han tingut un paper en la història recent del municipi: Pere Ballester, Gumersind Gomila, Joan Monjo i Pons, i Josep Lluís Ortega Monasterio. Tots mascles, per variar. I algun, si és cert el que diuen, ben poc exemplar, per massa masclot.
El GOB Menorca ha organitzat un col·loqui sobre la desurbanització com una possibilitat per avançar cap a la resiliència davant el canvi climàtic. M’agradaria molt veure-ho, però tirar totxo sempre és complicat i lent. En canvi, canviar de nom una llista de carrers no sembla tan difícil. Segons el registre de l’IDE Menorca, a l’illa hi ha registrats 1.994 vials públics. Un repàs ràpid de la llista ens mostra no ja desenes, sinó centenars de noms absolutament prescindibles, irrellevants o fins i tot ridículs, com els d’algunes urbanitzacions, decidits pels seus promotors quan el ciment feia matx. I n’hi ha, també, de personatges que valdria la pena enterrar. Jo començaria per l’entrada al meu poble. Es diu plaça del príncep Joan Carles. Esper que a ningú li passi pel cap que, per celebrar (?) el Dia de les dones, li podríem posar plaça de la princesa Elionor.
Deixa un comentari