Entre els meus records d’infantesa i joventut hi ha moltes passejades pel port de Maó. Els paisatges de Sa Colàrsega, els molls de davant s’Hort Nou i Cala Figuera es mesclen en la meva memòria amb el paisatge humà de la gent que habitava el port. Els posaria noms i llinatges, ara, però no ve al cas. Era habitual trobar-hi vesins de Maó que preparaven la barca i els arreus per fer una sortideta, al·lots provant sort amb la canya i el suret, i fins i tot, gent nedant a llocs com el Fonduco.
Res a veure amb el que hi trobam avui en dia. Ni al port de Maó, ni als altres ports, ni a molts altres espais de la costa. L’ordenació territorial i la regulació de les activitats, que sens dubte eren necessàries, han comportat la pràctica desaparició de les formes de vida senzilles vora mar. La gent normal ha estat expulsada, substituïda pel turisme de luxe i per la minoria rica local que pot pagar les xifres desorbitades d’un amarrament per a les seves joguines cares. Positional goods, que diu William Connolly.
La paradoxa és que tot açò ha estat impulsat per les administracions públiques. En nom de l’interès general, de la seguretat, del progrés i d’un parell més de conceptes vernís, la política portuària i de costes ha esdevingut escandalosament economicista. El que compta és treure’n el màxim rendiment econòmic, i l’instrument per executar-ho són les concessions administratives. L’administració de Costes (abans estatal, ara autonòmica) i les agències portuàries públiques han lliurat els millors espais de la primera línia de la costa a les mans dels millors postors. I com que el peix gros sempre es menja el petit, les poques empreses locals petites que havien aconseguit un pessic en el joc d’adjudicacions, a poc a poc van sucumbint sota la trinxadora de les grans corporacions nàutiques. La competència és tan desigual que esdevé impossible. I alerta, que per als clubs nàutics també van mal dades bastos: o entren en aquest joc i fan de proveïdors de serveis de la nàutica de luxe per fer calaix, o també acabaran arronsats.
L’APB tracta el port de Maó com si fos una mina, amb una insaciable voracitat extractiva. Basta mirar la seqüència d’ortofotos històriques del port de Maó per comprovar com s’han anat incrementant els pantalans gestionats a través de concessions privades, mentre disminuïa l’espai lliure i accessible a tothom. Cala Figuera i el Fonduco encara aguanten perquè són espais en decadència, però ja hi ha operacions en marxa per rehabilitar –quina por– aquests espais. Acabaran com la resta: amb un passeig marítim que no ens servirà per anar a veure la mar, sinó les llanxes i els iots que s’hi plantificaran a primera línia. La mar quedarà oculta darrere les fortunes flotants. I n’hi ha més: aquest passeig marítim, que podria ser una plataforma de fusta, de caràcter no permanent, el fan injectant tones de formigó dins la mar. L’impacte ambiental i paisatgístic és brutal i irreversible. Turisme sostenible li diuen.
Als ports de Ciutadella i Fornells, que no són de l’Estat sinó autonòmics, l’empresa pública Ports de les Illes Balears es comporta ben igual. La construcció d’un edifici de serveis a la primera línia del port de Fornells, que va tenir una àmplia contestació ciutadana, és un clar exemple per entendre quin és, sempre, el resultat: l’espai públic posat en mans d’empreses explotadores que paguen bé. A Ciutadella, el darrer concurs públic per adjudicar els serveis del varador del port es va resoldre a favor d’una gran empresa de Madrid i la liquidació de la petita empresa familiar de mestres d’aixa que feia un servei de proximitat, amb preferència per la població local.
I mentrestant, fa anys i panys que les associacions d’Amics de la Mar demanen i esperen una solució per poder mantenir el valuós patrimoni marítim que custodien. Els haurien de pagar per mantenir les barques històriques, però ni tan sols els donen un pantalà gratuït perquè puguin mostrar el preciós museu flotant de llaüts, bots culers, tèquines, gussis i bolitxeres que han sobreviscut.
Servidor no sé veure cap diferència entre el model de gestió –i de negoci– de l’Autoritat Portuària estatal, de Ports de les Illes Balears, i de l’administració de Costes, que abans estava en mans de l’Estat i ara es gestiona des del Govern de les Illes Balears. El model sempre acaba essent el mateix: que la màquina de fer doblers no s’aturi, i que el domini públic marítim terrestre tengui molt de domini, però poc de públic.
(Publicat al setmanari Ara Balears el 25 de gener de 2025)
Deixa un comentari